NBA
Secrets de l’ídol de Brooklyn
Quins han estat els factors que han fet que el tècnic badaloní Jordi Fernández ja sigui història viva del bàsquet català en debutar com a primer entrenador de l’NBA amb els Nets
El somni americà és això. Hi ha molts factors que han influït en l’èxit de Jordi Fernández de convertir-se en història viva del bàsquet del nostre país en ser el primer tècnic català a dirigir un equip en l’NBA ahir a Atlanta contra els Hawks. Però hi ha un factor per sobre de tots: les hores invertides davant d’un ordinador treballant vídeos o les hores a pista fent tecnificacions individuals. I sempre en l’anonimat perquè quan surts de l’ACB o de l’Eurolliga passes a ser invisible. Ha estat 15 anys picant pedra sempre intentant fer un somni realitat. És la recompensa i l’orgull per la feina feta. Ara, però, no es vol aturar i té reptes nous. També ha estat un factor clau la inversió en diners quan els primers anys treballava de cambrer els caps de setmana o en bodes per guanyar-se uns euros per pagar-se el bitllet per anar a l’estiu als Estats Units a campus d’entrenament quan acabava la temporada amb el Sant Josep, el Badalonès, el Montgat o l’Hospitalet. En aquests campus és on va conèixer el seu mentor Mike Brown, peça fonamental: ell li va donar l’oportunitat. No tothom és tan valent de deixar-ho tot per intentar fer realitat un somni. Abans va ser decisiu el seu any d’Erasmus a Amsterdam, on va anar a rentar plats. L’únic any sense bàsquet amb un únic objectiu, aprendre anglès: “M’anava molt malament, feia la carrera d’INEF i volia marxar a un país de parla anglesa i em vaig allunyar dels catalans i espanyols que hi hagués; aprendre anglès em va donar la base de tot.” Un altre factor és el seu caràcter proper. Sempre amb serenor i amb la disposició d’ajudar tothom. Fins i tot ara amb una agenda de bogeria i on li plouen els whatsapp per demanar-li favors. Uns favors que s’han multiplicat vivint a Nova York, on li han sortit més amics que quan estava a Cleveland, Denver o Sacramento, on les visites es limitaven a familiars i amistats íntimes. En Jordi té màgia. És difícil que algú et parli malament d’ell, ni personalment ni esportivament parlant, i en aquest món tan competitiu té mèrit. I sent tècnic de l’NBA ha mantingut una cosa que va tenir fa 15 anys quan va arribar: humilitat. Ha obert les portes de casa seva a Televisió de Badalona, que li està fent un documental. És tan humil que ni ha explicat mai que el Barça li va trucar per oferir-li l’equip abans que es fitxés Roger Grimau.
La seva vida als Estats Units és molt metòdica: s’aixeca a les sis del matí i es dirigeix a l’HSS Training Center que els Nets –un equip en construcció que tindrà fins a 20 eleccions dels drafts els pròxims quatre anys per reforçar l’equip– tenen a les reformades naus industrials del port, una instal·lació de pel·lícula amb dues pistes brutals envoltades de vidrieres amb vistes úniques a la silueta urbana de Nova York. Increïble! A l’entrenament, hi va en bicicleta o en cotxe, tot i que no en té, però els Nets li posen un xòfer perquè estigui centrat en el bàsquet. Per Brooklyn i Nova York es mou en patinet o en metro, tot i que cada dia busca el seu moment de relaxació al gimnàs.
A la seu dels Nets, s’hi passa tot el dia fins a l’hora d’anar a buscar els fills Bowie i Lluna a l’escola, veuen dibuixos en català al 3cat, sopen a les cinc o sis de la tarda i a dormir a les nou. Una altra cosa que no ha aconseguit encara és enganxar-los al bàsquet. El seu extraescolar és el soccer, el futbol. En Jordi té poc temps i el dedica a la seva dona, Kelsey, amb qui es va casar amb dues bodes: als Estats Units i a Badalona: “No he anat a fer una cervesa mai amb un amic, si ho he de fer ho fem en família, tinc poc temps i quan en tinc vull estar amb la família.” I sobretot quan arrenquen les temporades en què els viatges són constants. On sí que es va fer un forat va ser per veure les finals de les Liberty, campiones de l’WNBA per primer cop en la història. El propietari és el mateix que el dels Nets. Jordi Fernández segueix el bàsquet europeu i l’ACB en detall.
Això només ho fa una mare
Jordi Fernández ho va deixar tot. Família inclosa: els pares i la seva germana Ruth. La seva mare s’emociona quan explica aquells inicis: “Després del tercer any ja vaig veure que no tornaria, que tenia clar que es volia quedar.” Ara en Jordi, casat amb una nord-americana de Cleveland i amb els dos fills nascuts a Denver, ja ha fet arrels més enllà de l’Atlàntic, i amb un contracte de quatre anys en els Nets a l’horitzó no hi ha un retorn. Però la il·lusió seria tornar un dia. Mentrestant, si alguna cosa només poden fer les mares és el que fa la del Jordi, la Gabriela, la Gabi: des que el seu fill està assegut com a ajudant en una banqueta o quan dirigia els Canton Charge, no s’ha perdut ni un partit i s’ha aixecat cada matinada per veure en directe tots els partits per poder-lo veure si enfocaven a la banqueta. Això és amor de mare i la resta són punyetes. El tècnic reconeix que la seva àvia Angeles i el seu pare, Jordi, també han vist tots els partits però en diferit. La seva família continua vivint al barri de Canyadó, on es va criar a la pista de sota casa, la històrica gàbia dels pisos Sant Jordi, on han jugat milers de badalonins, ex ACB i ex NBA. El seu repte és reformar-la, amb el suport de la Fundació de Ricky Rubio, per deixar un llegat a la seva Badalona natal, de la qual sempre fa gala. Una Badalona que el farà fill predilecte de la ciutat. Més que merescut.