Noemí Jordana
“A partir d’allà, tot va canviar”
“Hi havia jugadores de la casa. Les estrangeres van entendre que el bé comú era més important. I hi havia una base amb paciència, que era jo”
“T’acostumaves a jugar amb el fons blanc, i va començar a venir molta més gent”
Noemí Jordana (1,75 m, 1980), mestra d’educació especial al Ventijol de Blanes i vicepresidenta de l’Uni Girona, va ser la líder del vestidor d’aquell equip i, fent memòria, recorda: “L’esport gironí no tenia el Bàsquet Girona o l’equip de futbol a 1a divisió. Jo com a mínim no era conscient que a la ciutat hi hagués un esport que mogués tanta gent. Sempre veies la mateixa gent a la grada. Sí que és veritat que, com que aquell any més o menys anàvem guanyant, n’hi havia més.” “I alguns devien ser els mateixos familiars. T’acostumaves a jugar amb el fons blanc a les grades, en silenci i sentint-te a la pista. I de cop i volta veure tot allò ple va ser com dir: «Potser sí que és un dia important»”, hi afegeix la base de Torelló, que afrontava amb molta calma aquella diada: “Parlo per mi, hi anava molt tranquil·la i amb la confiança que guanyàvem. Ho sabia. I en omplir-se el pavelló van aparèixer els nervis d’una final.” “A mi que em fessin zona m’encanta jugar-hi en contra. Teníem un sistema molt bo per atacar-la, i en Roberto evidentment no el va canviar. Anava mol bé i ens donava una tranquil·litat absoluta. Contra Canàries ho havíem fet, i aquella setmana l’havíem entrenat contra nois perquè fossin mes grans. Sabíem jugar-hi en contra perfectament, i jo encantada de la vida”, reconeix en referència al primer partit de la final. I abans del segon... “Recordo anar pel carrer i que la gent n’estava informada. A mi normalment ningú em deia res del bàsquet, i et parlaven de la final. Però no deixava de ser la gent de Girona, i no m’esperava aquella entrada tan brutal.” “I va començar a venir molta més gent. Europa és un caramel. Que potser a vegades venien més a veure les altres que a tu mateixa, eh? [Riu.] A partir d’allà, tot va canviar, en el públic i també en el club, que va haver de créixer en infraestructura” rememora.
Dues versions i un fet
“Això s’ho inventa [riu]. Sí que anava al límit de l’esforç i, de fet, aquella setmana se’ns va oferir anar al balneari, al Magma, i vaig demanar no anar-hi perquè sabia que quan relaxés el cos, un segon de descans, no remuntaria. Ho notava i, al final, en dir s’ha acabat, vaig agafar la grip, i la gent es pensava que era la ressaca. Sí que també vaig anar de festa, però no era això. I va ser després. No vaig jugar amb febre, i potser ell en té el record per fer-ho més èpic [riu]”, assegura Jordana sobre la versió de Roberto Íñiguez, que assegura que la base va jugar amb febre aquell dia i que no ho va dir.
Aquell any sí
“En l’últim d’Anna Caula hi ha mala sort. L’Uni tenia tendència a fitxar desconegudes que després valien milions, i quan ho vam mig arreglar, ja no hi vam ser a temps”, explica Jordana sobre la temporada anterior, amb l’equip fins i tot fora del play-off, sent cinquè (11-11). En canvi, el següent sí va sortir: “Hi havia una base de la plantilla amb jugadores de la casa que era preciosa. Treballaven, volien aprendre’n, no es queixaven, van aguantar el senyor [Ramon] Jordana, que mira que és intens i exigent... Les estrangeres van ser capaces d’entendre que el bé comú era més important que les seves estadístiques. I hi havia una base amb molta paciència que era jo, amb una tasca psicològica que em predisposava a fer que aquell any anés tot molt bé.” “La tasca del vestidor va ser heavy, per explicar com anava. No vam fer 5x5 en tota la pretemporada i hi havia dubtes. I si ara vas a mirar els primers partits, que fins i tot guanyem a Salamanca, era horrible: «A què juga aquesta canalla?» Tothom mig perdut i, al final de temporada, vam jugar de memòria. Tothom va tenir paciència i voluntat per entendre un sistema diferent que feia que l’altra gent no pogués analitzar-lo: jugàvem en funció de la defensa i els nostres propis moviments”, relata sobre un curs marcat pel relleu a la banqueta, que la deixava en una situació compromesa. “Tot això passa quan jo ja soc gran, i ja saps com funciona l’esport professional. No és la primera vegada que en un equip hi ha canvi de jugadora o entrenador. I he de dir que, en els dos primers entrenaments, vaig arribar tard.” I confessa: “Mai ho faig i en Roberto devia pensar que me’l rifava. Aquell any, em vaig apuntar a estudiar moltes coses, era a casa fent deures d’anglès i se m’en va anar l’hora. I en el segon van canviar l’horari i no m’ho va dir. Vaig fer la tàctica d’una amiga, d’arribar emprenyada quan fas tard i esbroncar a tothom: «Si es fa un canvi, se li ha de dir a la capitana i la capitana avisa a tothom!» Me’n salvava i, per culpa meva, en Roberto va posar la norma que s’havia de ser al pavelló mitja hora abans de començar. I l’única que no complia era jo: a la tarda estava matriculada a classes i tres dies a la setmana, els que tenia llengua de signes, m’era impossible arribar tan d’hora.”
