Un campionat previsible

Comença el mun­dial i ho fa amb dues selec­ci­ons molt per sobre de la resta: els Estats Units i Austràlia. Qual­se­vol desen­llaç que no tin­gui un d'aquests com­bi­nats com a gua­nya­dor serà una autèntica sor­presa. Ni tan sols França, cam­pi­ona d'Europa, però que no podrà dis­po­sar de la seva millor juga­dora, San­drine Gruda, ni d'Emi­lie Gomis, una altra de les seves estre­lles, Rússia –fina­lista fa qua­tre anys després d'eli­mi­nar els Estats Units en les semi­fi­nals– i el Bra­sil estan en con­di­ci­ons de llui­tar per la meda­lla d'or, ja que, com la resta, el seu nivell se situa com a mínim un esglaó per sota de nord-ame­ri­ca­nes i oceàniques. Entre els Estats Units i Austràlia s'han repar­tit els últims tres mun­di­als i aquest, ja ho veu­reu, no serà dife­rent.

Espa­nya arriba a aquest mun­dial amb grans pos­si­bi­li­tats d'arri­bar a les semi­fi­nals. La naci­o­na­lit­zació de la pivot Sancho Lyttle li ofe­reix un salt de qua­li­tat impor­tant i com­pleta un equip de garan­tia, en què des­taca la presència de fins a sis juga­do­res cata­la­nes: Laia Palau, Núria Martínez, Anna Cruz, Marta Fernández, Cindy Lima i Luci Pas­cua. Per poc no en són set, ja que Sílvia Domínguez va ser des­car­tada diu­menge pel selec­ci­o­na­dor, José Igna­cio Hernández.

Ni en la pri­mera fase, en què es clas­si­fi­quen tres selec­ci­ons per grup, ni a vui­tens de final, en què en pas­sen qua­tre de sis, hi haurà ensurts, així que el veri­ta­ble mun­dial de la República Txeca no començarà fins a l'octu­bre, amb l'arri­bada dels quarts de final.

Carme Llu­ve­ras, mànager gene­ral del Ros Casa­res