Tal com estava previst, haurà de ser a Badalona on es dicti sentència. Tothom està convocat diumenge a les 12.30 hores al Palau Olímpic. No hi pot faltar ningú. Ha de ser una olla de pressió. Perquè en joc hi ha una plaça per ser a la copa. Ahir no va poder ser. El miracle no va ser possible. Un miracle que cada any que passa sembla més miracle encara. La gesta de guanyar a Vitòria en l'ACB –la Penya sí que hi va guanyar la copa– és ja un fet que podria semblar històric. De fet, l'última victòria de la Penya al Fernando Buesa Arena és del 1999 (75-78) en un equip en què hi havia Swinson, Biota, Corrales, Raül López, Fran Múrcia, Middleton... i des de llavors ja ha plogut moltíssim. I fins i tot ha nevat a Badalona. És una victòria ja del segle passat.

Quant al matx d'ahir, la Penya va tornar a mostrar les mateixes virtuts i les mateixes carències dels últims partits. Però la diferència és que ahir hi havia al davant el Caja Laboral, un equipàs en tota regla amb una plantilla de luxe. Els d'Ivanovic tenen el millor atac de l'ACB amb una mitjana de 81 punts i la Penya, la segona pitjor defensa. Amb aquestes premisses, un dels dos equips no podia sortir-se amb la seva. I va ser la Penya. Els verd-i-negres van aguantar fins al 17-18, però va ser llavors quan van encaixar un parcial escandalós de 17-4 que va fer anar en orris qualsevol il·lusió d'intentar donar la sorpresa (35-22). La diferència no era gaire àmplia, era salvable i quedava prou temps. Però la sensació és que era molt difícil. La Penya va estar els quatre primers minuts del segon quart sense anotar, i ho va pagar car.