El destí a vegades fa girs inesperats. Quan Sílvia Domínguez anava cada dia a la Foixarda (Montjuïc) al centre d'alt rendiment de gimnàstica artística. Va durar mesos, perquè als sis anys va decidir fer l'esport que practicava el seu germà Jordi, també un boig del bàsquet i ara conegut pel fet de ser presentador de Gol Televisión: «Jugo per culpa seva, ell és cinc anys i mig més gran que jo i volia fer el que feia ell, ha estat molt important en la meva vida i va ser amb mi quan vam ser campiones.» Aquesta montgatina, però, va fer el salt ràpidament al bressol del bàsquet: Badalona. Primer va anar al Sant Josep, però com que no hi havia equip de nenes jugava amb els nens. Ràpidament va anar a l'històric Gitangeli, un club amb molta trajectòria en bàsquet de base i, posteriorment, al BBC. El seu salt ja en preinfantil a l'Universitari Barça juntament amb una altra badalonina Anna Cruz va ser l'impuls definitiu. D'allà cap a Madrid, a l'Estudiantes: «Ho recordo com un moment dur perquè amb 17 anys vaig haver de marxar, buscar-me la vida, ara amb el temps ho veig com un fet clau.» I després de guanyar experiència va fer el salt a Salamanca, on, amb 24 anys, és la capitana d'històriques com ara Isa Sánchez, Torrens, Xargay i Lyttle: «La ciutat viu bolcada en nosaltres, hi ha bogeria, més que pel futbol, és un somni.» La Peque (de petita), com la coneixen a Salamanca, ha deixat enrere el sobrenom de Baldu (diminutiu de baldufa) quan estava al Barça. Ja ha madurat i espera el reconeixement en la selecció estatal: «He tingut alts i baixos, perquè hi he anat sovint però a vegades me n'he quedat fora, espero consolidar-me del tot.» Per la Sílvia, el que ha viscut a Rússia era impensable: «No érem les favorites, però hem estat una pinya, hem demostrat ser el millor equip i hem aprofitat l'oportunitat per fer història.»