Els pronòstics assenyalaven el duel andalús a priori com el més igualat i, tot i que l'Unicaja per història i per trajectòria era el gran favorit, el Banca Cívica va canviar l'hegemonia andalusa donen un correctiu a l'Unicaja. Un Unicaja per posar-se a plorar, ofegat en atac, sense idees, sense direcció, sense actitud, sense saber exactament a què jugava i en el qual cada jugador de l'equip (farcit de forans) anava a la seva. En definitiva, perduts. Els sevillans, en canvi, van mostrar un ordre definit, amb els rols clars i ni tan sols li va fer falta que el seu gran referent ofensiu Paul Davis, tocat encara físicament, estigués a l'alçada.

La gran diferència entre un equip i l'altre va ser sobretot que el Banca Cívica va ser un equip i l'Unicaja un grup de jugadors. Els de Joan Plaza van trobar el seu referent en Calloway, que va mostrar la seva millor versió després d'un període amb moltes molèsties físiques. Va ser el millor. L'Unicaja va estar amb opcions fins el 14-18. A partir d'aquí, festival dels sevillans, que van mostrar un aspecte defensiu de primer ordre. L'Unicaja va tenir la seva opció (63-67 a 1:14 pel final) però un triple de Tepic –campió de l'Eurolliga al Sant Jordi– va frenar una remuntada que hauria estat històrica.