Espanyol

SERGI DARDER

MIGCAMPISTA DE L’ESPANYOL

“L’únic somni que tenia era jugar a primera amb l’Espanyol”

El jugador mallorquí detalla el llarg procés de l’estiu passat per deixar l’etapa a l’Olympique de Lió i poder tornar a casa

“Encara que tenia minuts i la gent estava contenta amb el meu rendiment, jo no ho estava, dins el cap no estava bé. No podia donar el cent per cent i per progressar havia de marxar, per molt que disputés la Champions i guanyés més”

Estic molt il·lusionat de tornar a casa i créixer de la mà de l’Espanyol. Volem fer el club més gran, des de la humilitat
Tornar a casa era l’opció fàcil, però ser de l’Espanyol és l’opció difícil a Catalunya. El més fàcil és ser del Barça
Quique els diu que tinguin la confiança de buscar els mitjos més creatius, que la pilota ha de passar per nosaltres

A vegades fer realitat els somnis requereix temps. Sergi Darder (Artà, 1993) va veure fa cinc anys com el seu anava camí d’estroncar-se quan l’Espanyol li va tallar les ales. Josep Manel Casanova, l’home que havia apostat per ell al club blanc-i-blau, se’l va endur a Màlaga, on va mostrar un talent que va portar-lo a un gran d’Europa com l’Olympique de Lió, i ara, de nou a casa. I com a fitxatge estel·lar.

Quique sempre destaca que ha esperat l’Espanyol durant dos mesos i mig. Com va anar la negociació?
Va sortir gairebé al final de la temporada passada. Es va acabar, no estava jugant i vam quedar amb el meu agent que esperaríem al final per saber les intencions del Lió; si seguia així volia marxar perquè amb 23 anys volia jugar. Se’m va presentar l’opció de l’Espanyol, però el Lió em va dir que confiava en mi, que no em volia vendre i que si ho havia de fer havia de ser guanyant més del que va pagar. Que no acceptaria menys de 12 milions. Quan ho vam dir a l’Espanyol es va tancar la porta i vam estar dos mesos sense parlar-ne. Al final jo no estava bé, ho vaig proposar al club i va baixar de 12 a 10, de 10 a 8 i variables. Hi havia moltes opcions i en vam tornar a parlar. Vaig començar la lliga, em van expulsar i tot va variar. El Lió va veure que havia de fitxar altra gent i l’Espanyol va pressionar fort, com jo, que vaig esperar molt, i al final va ser possible.
Veient que la negociació era complicada, en algun moment va pensar en una altra sortida?
Sí, evidentment. Quan dos mesos abans de l’estiu vaig dir a l’Espanyol que volia anar-hi tant sí com no, vam quedar que esperaríem un temps, a veure si el Lió baixava. Li vam fer arribar diverses propostes, totes de l’Espanyol, perquè no volia anar enlloc més. Va dir que no posaria traves, però que volia una xifra. Quan vaig veure que no baixava i l’Espanyol no podia pujar, vaig mirar opcions perquè vaig veure que em quedaria sense jugar. Després de tres partits titular, o em quedava o marxava a l’Espanyol, descartant les altres opcions. Però sí que durant la pretemporada vam buscar altres solucions perquè l’Espanyol estava descartat aleshores. Al darrer mes de mercat era Espanyol o Lió, però és cert que abans hi havia altres opcions.
L’Espanyol tenia clar que algunes operacions no es podrien tancar fins a l’últim dia, que calia molta paciència.
El meu representant ho tenia clar i m’ho va dir: tens dues opcions, patir esperant fins a l’últim moment l’Espanyol, si es fa serà l’últim dia perquè un ha de baixar diners i l’altre pujar, o em dones permís per buscar altres lligues, on hi ha clubs que poden pagar. Em vaig tancar a aquesta opció perquè volia tornar a la lliga espanyola tant sí com no. I si era possible, a l’Espanyol. Tenia confiança amb el director esportiu, i quan li vaig dir que no estava bé i volia marxar, em va entendre, i quan vaig veure que hi havia una opció petita d’anar a l’Espanyol vaig esperar fins a l’últim instant.
Què li va faltar per triomfar a l’Olympique de Lió?
Hi havia molt jugador indiscutible, que jugava tots els minuts. Passa a tots els equips grans: al Madrid la BBC, al Barça MSN, intocables. Veus el Barça que jugui bé o malament gairebé sempre Rakitic és substituït, sempre és ell. I em passava això a Lió. Encara que fos titular indiscutible, dins de la rotació de jugar cada tres dies sempre em tocava a mi i tenia la desconfiança al cap. Viure amb aquesta cosa de saber que sempre seràs el perjudicat, t’afecta la confiança i no et deixa estar bé. Era desconfiança en mi mateix, de no fer el meu joc, tenir la pilota i mirar més enrere que endavant. Encara que tenia minuts i la gent estava contenta amb el rendiment, jo no ho estava, dins el cap no estava bé. No podia donar el 100% i per progressar havia de marxar, per molt que disputés Champions, en un gran d’Europa i cobrant més. T’ho planteges dos cops, marxar, però volia tornar a casa. En un altre club podia tenir els mateixos problemes, però a l’Espanyol era una aposta personal del club, el millor lloc per recuperar la confiança, sense adaptació i a casa. Si no, no hauria forçat la sortida.
El físic té massa pes en el futbol francès? Patia per això?
Sí, hi ha molt més nivell a la lliga espanyola, però és més fàcil jugar aquí que a França. El nivell allà és molt més baix, però quan tens la pilota no tens temps de pensar. Són molt físics, pressionen i tot són faltes i córners. És un joc molt més físic. No era el meu joc, però em vaig adaptar bé perquè el Lió mirava de jugar a futbol, com el Barça o el Madrid aquí, és un gran, però és una lliga massa fàcil, es dona massa poca importància a la tàctica i la tècnica.
Deia que tenia bona relació amb el director esportiu. I amb el president? Aulas és molt peculiar, molt intervencionista.
És la persona que més estima el club. Pensa que és seu. El Lió és on és gràcies a ell i té un poder com cap altre a cap club. L’ha dut a l’èxit. Que ho vulgui fer tot té avantatges i inconvenients, perquè si tot va bé és el beneficiat i si no és el culpable, no hi ha ningú més a qui atacar. A mi m’encanta perquè està amb els jugadors a mort, estiguem bé o no. Amb mi sempre s’ha portat molt bé. Va fer un esforç quan el Màlaga no em deixava marxar i va ser el primer que va veure que no estava bé i em va entendre com a persona abans que com a jugador. Que necessitava progressar. Quan veus que un president ho veu i et tracta així, li ho has d’agrair.
I passa d’Aulas a Chen, que viu a la Xina. Un canvi radical?
Sí i no. President és una paraula. Aquí hi ha moltíssima gent, els conec a tots de l’altra etapa. Amb Lardín o Perarnau hi he parlat molt, els conec des dels 14 anys. Pocs equips són tan familiars com l’Espanyol.
Escoltant-lo es nota que deixar l’Espanyol va ser dolorós.
Són moments molt durs. Quan marxes de casa amb 13 anys amb aquell somni... No en tenia cap altre, ni jugar Champions ni selecció, jugar a primera divisió amb l’Espanyol era l’únic somni que tenia. Quan veus que s’acaba, que t’has de despertar sense fer-lo realitat, és dur. És casa teva i has de marxar. Amb 13 anys vaig triar el camí de l’Espanyol i quan Casanova em va trucar per anar a Màlaga sabia que no podia deixar-ho escapar. Ell va confiar en mi a l’Espanyol i quan em va trucar de nou vaig passar d’un extrem de tristesa i negativat a la confiança perquè sabia que amb ningú millor que ell si volia arribar a primera. I així va ser. Quan estava aquí tothom em valorava molt, marxo i ja no, i a Màlaga de nou tothom em valora molt. Li estic molt agraït i si soc a primera en bona part és gràcies a ell.
És trist que morís a l’agost sense veure’l tornar a l’Espanyol.
Sí, és trist. N’he parlat amb el seu fill. És qui més content estarà que jo sigui aquí, encara que no ho hagi pogut veure. No només el meu cas. Molts estan tornant a casa, gent seva, i allà on sigui estarà més content que ningú. Llàstima que no hi sigui.
Fa poc temps que és a l’Espanyol, però aquella falta de confiança que l’afectava a Lió s’ha esvaït?
Sí. El primer partit era complicat, a la banda, al mig o de porter. Però he trobat el meu lloc. És cert que puc jugar a banda amb el sistema que planteja el mister, però el mig és el meu lloc. M’agrada que la pilota passi per mi i distribuir-la. Tot és un extrem. Aquí el mister em dona una confiança enorme i els companys ho veuen, els diu que tinguin la confiança de buscar els mitjos més creatius, que la pilota ha de passar per nosaltres. Soc titular i que et doni aquest poder fa que juguis amb una confiança i tranquil·litat que a Lió no tenia. És molt d’agrair i per això estic molt content d’haver tornat a casa.
És un concepte que als futbolistes no els agrada, però en poc temps ja és intocable.
És el que volem i necessitem els futbolistes. Hi ha molts perfils, però necessitem molta confiança per jugar. Jo l’havia perduda, si no seguiria a Lió, i sabia que aquí era el lloc ideal. És anar a allò segur, recuperar aquí el que havia perdut es viu amb una alegria immensa i una pressió positiva, de disputar els partits per quedar-me. El club vol créixer i jo, també.
Deia que a França es treballa poc la part tàctica i amb Quique és tot el contrari. Canvi radical?
Es porta molt bé. El Lió és un equip més gran, treballes més sobre tu mateix, sense mirar el rival. Tu has de dominar, com el Barça o el Madrid, i estic segur que no treballen ni la meitat que nosaltres. Treballen coses de control de pilota, de moviments, diferent. Als equips grans les estrelles, és normal, prioritzen l’atac sobre la defensa i aquí es prioritza el col·lectiu. Tothom corre i treballa igual, els onze compromesos per córrer igual. És la nostra força. Cap jugador es pot permetre altres coses.
L’Espanyol és un equip de robar i córrer. Què li demanen?
Quique em demana el mateix que a tots. Ho fa en públic i internament. Tots sabem que hi ha qualitat i jugadors per tocar, però la principal virtut és defensar i córrer. Tots ho tenim clar i fa que sigui més fàcil. Em diu que podria tocar 50 pilotes més en un altre equip, però que soc un jugador que puc fer-ho molt bé en aquest sistema de córrer perquè puc dur la pilota d’un costat a l’altre i a davant.
Col·lectivament, tret de la derrota contra el Leganés, el balanç és prou positiu.
Sí, l’equip ha sumat a Vila-real, a Sevilla i ha deixat una bona imatge a Madrid. És veritat que al Camp Nou no vam fer el partit esperat i malgrat tot Piatti té dues ocasions de fer-nos entrar al partit posant-nos 2-1 al descans. L’equip ha competit i l’únic accident ha estat el Leganés. En una temporada saps que tres o quatre accidents els tindràs, si tot fos lògic no tindria gràcia, el futbol. Va ser inoportú perquè era només començar i a casa, tenint un calendari difícil a fora. L’equip està en una línia de creixement molt alta. El més positiu és que sap que creix i encara vol créixer molt més, no es conforma. Ara el Tourmalet ha passat, ara ve més la nostra lliga i ens hem de fer forts. Som conscients que arribar a Europa no diré que és impossible, però a la millor lliga del món és complicat.
L’equip ve de ser vuitè i el llistó està prou alt. Com ho veu?
Més pressió que allà és difícil perquè perdies un partit i semblava que s’acabava el món. El Lió és un equip top i a l’Espanyol saps que tens de sis a vuit equips amb més pressupost que es poden permetre fitxatges de 10 o 15 milions o més sense problemes. Nosaltres no, però el Leicester va guanyar la lliga amb menys pressupost. No la guanyarem, però si som humils i seguim creixent potser podrem posar l’equip entre els vuit primers.
S’ha de rendir per sobre del pressupost per anar a Europa.
És complicat. Però per molt que no tinguem el pressupost d’altres, hi ha una plantilla espectacular, amb dos o tres jugadors per posició, on no baixa el nivell. Pocs equips ho poden dir. Amb la competència que hi ha al darrere saps que si no rendeixes vas fora. Competir cada partit com si fos l’últim és el que ens ha de donar força i dur-nos a estar entre els vuit primers. Seria un gran èxit, però hem de ser realistes, serà complicat. S’ha d’intentar.
L’Espanyol torna a apostar pel planter. És excitant tenir mitja plantilla formada a casa?
A Lió també hi havia molta gent de la casa. Els de fora no aporten menys, que quedi clar que jo era de fora a Lió, però tenir gent de la casa fa que pugui aportar una mica més. Qui sent els colors, ha viscut a la casa i sap com es pateix sent de l’Espanyol. Per mi tornar a casa era l’opció fàcil, però ser de l’Espanyol és l’opció difícil a Catalunya. El més fàcil és ser del Barça com gairebé tothom. Els de casa saben que aquest patiment hi és i que la gent de l’Espanyol ho és més. És important que dins el vestidor hi hagi gent que senti els colors.
És engrescador formar part del nou projecte de l’Espanyol, de l’objectiu de fer-lo gran?
És molt il·lusionador. Estant aquí he vist l’Espanyol guanyar la copa, disputar finals europees, i és el que tothom vol. Que el club creixi i els jugadors també. Estic molt il·lusionat de tornar a casa i créixer de la mà de l’Espanyol. Volem fer el club més gran, sempre des de la humilitat perquè ni que en cinc anys disputem Champions o guanyem la lliga, imagina’t el que vulguis, l’Espanyol sempre és un club humil, que sap d’on ve i que és familiar. No hi ha orgull més gran que créixer de la mà de l’Espanyol.
Malgrat tot, la gent continua sense anar a l’estadi.
És més culpa nostra. Hem de fer que vingui. Si l’equip està bé i en bona dinàmica, oferint el que la gent vol, il·lusionant-la, farem que vingui més gent. I com més gent vingui més en voldrà venir. A veure si contra el Llevant es noten les dues victòries.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.