El matx d’ahir a Santa Cruz de Tenerife serà recordat, més enllà del partit de futbol, per l’apagada elèctrica que va obligar a ajornar 30 minuts l’inici del partit.

El segle XXI és un món eminentment tecnològic. Mòbils, tauletes, portàtils de tota mena. Tot ha de funcionar amb la precisió d’un rellotge suís i, quan parles d’un escenari com un camp de futbol professional, aquesta dimensió es converteix en inqüestionable. Però ahir, com qui no vol la cosa, l’Heliodoro Rodríguez López va viure els moments previs del partit amb plena tensió i al límit de la taquicàrdia. Ningú es podia pensar que en un esport professional se n’anés la llum abans de començar el partit i que l’inici del matx s’ajornés 30 minuts. Coses del directe que deixen, però, en mal lloc, primer, l’equip local i, després, la competició de la copa. Ja caduca per un format extemporani i poruc. I, de retruc, també rep la Lliga de Futbol Professional perquè el duel d’ahir era entre dos equips professionals de primera i segona que viuen a l’aixopluc de la patronal del futbol. No és la primera vegada que passa. No fa gaire, un Almeria- Espanyol va quedar avortat durant 25 minuts per la manca d’electricitat. Aquella vegada, els problemes del fluid elèctric eren perquè la ciutat andalusa estava de fires i va petar el transformador. El partit va acabar a la una de la matinada. Ahir, els nervis i les corredisses encara van ser majors. Encara no havia començat el partit i dues hores abans la llum havia fet llufa. “Què cony passa!”, es deia la noia de les acreditacions, que cremava el seu walkie parlant amb els operadors de l’Heliodoro Rodríguez López. “Puta vida”, responia un altre que no sabia què fer. En la foscor del vespre, el periodista que li relata aquesta contracrònica era el trist protagonista. A les fosques era el primer que s’assabentava dels problemes elèctrics de l’estadi canari. Anava a enfilar-me cap a les escales i la noia de les acreditacions, amb amabilitat, em va interpel·lar per agafar l’ascensor. Començava una aventura de dues hores i quart tancat en un espai minúscul i no apte per a claustrofòbics. Als budells de l’estadi i en la foscor més absoluta la gràcia de l’inici va donar pas a una certa angoixa. Sempre ultraconnectats amb els mòbils en un dia com el d’ahir només podia passar una cosa: quedar sense bateria. Temps just per avisar el cap de premsa que m’havia quedat presoner a l’ascensor. Un cop sense bateria, el temps va passar sense un rumb fix. Per moments cantant amb la xaranga de l’estadi de fons i per moments empipat perquè una hora després del meu captiveri momentani ningú es va recordar d’un servidor: “Niño, ¿aún sigues allí?” Sí. Al final, la llum va tornar i la meva reclusió va tocar a la seva fi. Queda com a lliçó de vida que mai més agafaré un ascensor a l’Heliodoro Rodríguez López. Més val fer esport o com a mínim evitar un moment angoixant. Més enllà d’aquest fet, que agafarà aires d’anècdota vital amb el temps, el Tenerife sap que aquest incident serà castigat amb una multa. I és que la lliga de les estrelles sap que no es pot permetre una imatge així.