Si en els darrers temps es pregunta a un aficionat periquito què li porta més bons records, gairebé tots tindran la copa del Rei al cap. El pas per l’Europa League en la temporada 2007/2008 també va ser històric, però de nou els penals en la final van acabar amargant una trajectòria increïble. I en tot cas, si no s’hagués guanyat la copa mesos abans no s’hauria viscut el desencís de Glasgow. El segle XXI ha viscut dos títols importants a l’Espanyol i el torneig del KO va ser l’escenari per tocar la glòria. La murrieria de Tamudo va obrir les portes a l’eufòria el 2000 i sis anys més tard l’onze blanc-i-blau hi va tornar al Santiago Bernabéu per robar l’etiqueta de favorit al Saragossa amb un contundent 4-1. El problema? Que des d’aleshores les decepcions també s’imposen amb claredat en la trajectòria del conjunt català en la competició favorita.

L’Espanyol té ganes de tornar a ser-ne protagonista. Un desig que ha de passar de les sales de premsa i els discursos al rendiment damunt la gespa per trencar la dinàmica dels darrers anys. Des de la victòria contra el Saragossa en la quarta copa del Rei de l’entitat blanc-i-blava, les decepcions s’imposen, amb una única excepció. Fa tres temporades, amb Sergio González, la connexió entre l’equip i la graderia es va activar gràcies al torneig del KO. Així, l’onze blanc-i-blau en el curs 2014/2015 va ser capaç d’eliminar dos rivals amb ambicions altes com el València i el Sevilla, i es va topar amb l’Athletic a semifinals. L’enfrontament de San Mamés va deixar un 1-1 molt curt pels mèrits fets, que s’havia d’arrodonir a la tornada. Gran ambient, assistència de rècord (34.831) i Puede ser mi gran noche, de Raphael, de banda sonora..., amb gol matiner d’Aduriz i el 0-2 final per alimentar la frustració. El Barça era l’altre finalista i passar era sinònim de tornar a Europa.

A les portes de l’eufòria per acabar en decepció, company de viatge tradicional als darrers temps. La millor prova, l’endemà de la glòria. L’Espanyol aixecava el títol al 2006 i pocs mesos més tard vivia un dels episodis més decebedors en caure a la primera contra un Rayo aleshores a segona B. 0-1 a Montjuïc després d’empatar a Vallecas. No ha estat l’únic desencís contra un rival de categoria inferior. No cal anar gaire lluny. La temporada passada l’Alcorcón, que a segona A va coquetejar amb el descens, va passar eliminatòria als penals després d’un doble 1-1 en la primera eliminatòria. En el curs 2010/2011 el calendari va somriure als blanc-i-blaus, que van veure com el Madrid i el Barça anaven per l’altre costat, així que hi havia més possibilitats de plantar-se a la final, però contra el Mirandés, de la divisió de bronze, es van salvar els mobles amb prou feines a Cornellà (3-2) a última hora i a la tornada es va dir adeu: 2-1.