Content i orgullós. No és fàcil arribar a 200 partits aquí. Això demostra que he anat evolucionat i agafant més pes en el club. Però no em puc aturar, cal mirar endavant.

No, sabia que estava a punt d’arribar als 200, però no sabia quan. És una xifra molt bonica i espero ampliar aquests números. Haver arribat a aquest nombre de partits és important, perquè demostra una regularitat i també que he comptat amb tots els entrenadors que han vingut.

Adaptar-te al club. Quan vaig venir a l’Espanyol tenia unes necessitats i després va canviar. Sembla que els objectius són més elevats i el jugadors s’han d’adaptar al club. I després aprendre i escoltar la gent que fa més temps que és a la casa, sempre m’han donat bons consells.

Quan arribes a un lloc sempre vas amb la intenció de fer carrera. Els meus inicis al Xerez no van ser fàcils, va ser un any complicat, però vaig aprendre molt: l’altra cara del futbol, la del patiment. Després, al Getafe també va ser una bona lliçó. Però aquí des del primer moment em vaig trobar molt còmode. El club va apostar per mi i em va signar un contracte de tres anys i mig. Era un lligam llarg per poder fer-hi carrera i, per sort, hem renovat i segueixo sent un jugador important.

Miri, recentment hem viscut partits bonics, com les victòries contra el Madrid, el Barça i l’Atlético. Després també l’any de copa que vam arribar a les semifinals contra l’Athletic Club, però vam tenir la mala sort que en aquell partit no vam estar bé.

Sí, m’agradaria poder anar cap enrere i canviar-ho. Era un partit que teníem molt a prop i en què durant els 90 minuts no vam tenir cap opció de ser nosaltres mateixos i estar dins de l’eliminatòria. Aquell partit ens va deixar tocats, perquè hauria estat un any molt maco. Va ser un partit que em va deixar frustrat i dolgut sabent que nosaltres no havíem estat bé en el matx més important d’aquella temporada.

M’ha donat una casa, una llar. Quan vaig arribar aquí tenia poca relació amb el club, perquè em vaig criar al futbol de base del Barça. No tenia aquella relació que tenien altres futbolistes que es van formar en aquest planter. No obstant això, des del primer moment em vaig sentir molt còmode. I tot el que m’havien dit del club és real. Això és com una petita família. Tinc clar que, si un dia he de marxar –si puc, em retiraré aquí–, sempre tornaré, perquè és casa meva.

Sí, quan arribes aquí aquest sentiment et va atrapant de mica en mica. Veus com la nostra gent lluita per donar un nom a l’Espanyol en mitjans de comunicació, en espais diversos o en les tertúlies perquè es parli una mica més d’aquest gran club. Al final nosaltres intentem lluitar al camp perquè ells siguin feliços, i no els podem defraudar. La comunió que hi ha entre l’equip i la graderia, quan hi ha partits importants, es veu en molts pocs camps. Es viuen ambients espectaculars. Ser periquito a Barcelona és difícil, perquè hi ha un equip molt gran al costat, el Barça, que, mediàticament, s’ho emporta gairebé tot, però aquí estem nosaltres resistint, i això és molt maco. Gent que no s’arronsa mai ni quan tot va bé ni quan va malament.

Al final és el que intentes donar. L’esforç és irrenunciable. Després hi ha les limitacions de cadascú. Hi ha gent que neix amb una gran qualitat o molta velocitat i gol. Jo tinc el poder de lluitar cada pilota, de no deixar-me res a dins. A vegades no et surten bé les coses o tens ratxes de partits més grisos, però sempre intento aportar el màxim a l’equip. Javi [López] em va dir un dia que havia de ser la persona més honesta possible dins i fora del camp.

Econòmicament sí, i això també va lligat amb l’estabilitat que viu ara el club. Si tens diners pots fer les coses millor i fonamentar unes bases per créixer. Això s’ha solucionat, ara hem anat fent millors plantilles i ens queda el pas per competir amb els millors. L’Espanyol ha de lluitar per Europa, i aquests objectius no han de ser una quimera o una cosa d’un any, sinó una realitat recurrent i habitual.

Lluitar per Europa de veritat. Iniciar una lliga i acabar-la sabent que som un equip dels de dalt. Necessitem una temporada competitiva des del principi fins al final, no ser irregulars i no tenir moments de pensar més en els llocs de baix que de dalt. Al final això segur que es podrà aconseguir, però falta temps per a això.

Som un equip que podríem estar tranquil·lament entre els deus primers. Però no hem estat bé en moments clau i hem fallat. Això ens ha restat molt i després hi ha equips que fa molt temps que fan les coses bé o que s’han reforçat. Estem en un grup de set o vuit equips que poden estar entre el vuit o el nou si fan les coses bé o caure a la taula fins al 12è o 13è lloc. No estem contents amb la classificació ni amb els punts que tenim ara mateix. Ho hem de solucionar en aquest final de curs i estar entre el vuit i el deu, que és on hem d’estar ara, i a prop dels llocs europeus que ens il·lusionen a tots.

No ens han pressionat, però lògicament no estan contents amb el rendiment de l’equip aquest any, igual que tampoc ho estem nosaltres. Som conscients que hi podem fer més i que tenim plantilla per estar més amunt, per guanyar partit que no hem guanyat. Tots tenim la idea que estem per sota del rendiment exigit.

Sí, hem dit durant tot l’any que teníem una assignatura pendent, que era sumar tres bons partits amb victòries. Si ho fem, la classificació i la confiança del grup anirà a més. Però és evident que el temps passa i els del grup del davant van sumant i et pots despenjar. No és maco quedar-te en terra de ningú.

Sí, ja ho pot ben dir. En aquell moment va ser un bon ensurt. He conversat amb ell i està bé, però tots sabem que aquests cops al cap són complicats i cal tenir totes les precaucions. Estarà un temps parat, i a veure com respon. Esperem que en un parell de setmanes ja pugui tornar amb nosaltres. Però ara el més important és la seva salut i que no tingui cap problema posterior.

Espero que tingui una bona rebuda i que no hi hagi xiulets. Tots som lliures de decidir el nostre futur. A més, dins d’una renovació hi ha molts més factors que van més enllà dels diners. Al final ningú sap el que Pau pensa o el que Pau ha pogut posar en una balança per decidir quedar-se o marxar. És respectable la decisió que pregui i no m’agradaria que se’l tractés malament o que el xiulessin. Ha estat sempre un gran professional tot el temps que ha estat aquí. Ningú recorda el seu primer any de titular? Aquell any va aguantar molt i va demostrar que estava preparat mentalment, ens va ajudar molt. És un noi de la casa i s’estima el club independentment de com acabi aquesta situació.

Si jo pogués decidir el futur de Pau es quedaria. Això ho tinc clar jo i els meus companys. Però no puc decidir per ell. Cadascú escull el seu camí.

Després de cada partit tenim a la nostra disposició les dades físiques, i crec que és difícil trobar un davanter que es mogui i corri tant en un partit. Mai baixa dels 11 quilòmetres i l’habitual és que superi els 12. Això ens demostra que és un futbolista que lluita, que treballa i que no es deixa res a dins. I això li ho hem d’agrair, perquè ens fa més fàcil la feina a la resta. I tot això és independentment dels gols que fa. Entén molt bé el joc tant de cara com d’esquena, baixa a rebre la pilota, ens ajuda en la possessió i a oxigenar-nos en moments clau dels partits. Està fent tots els mèrits i més per anar a la selecció.

Doncs no li trobo una referència, és un davanter diferent de la resta. El primer que em va cridar l’atenció quan va arribar a l’Espanyol era que ho rematava tot. És un rematador nat. Li és igual donar-l’hi amb la cuixa, el cap, el peu o el genoll. Sempre provava la rematada i la ficava dins. És un davanter amb gol, però el mires i sembla, en un primer moment, un jugador maldestre i gris. Tot el contrari: és molt hàbil, és fort de cos i controla molt bé els espais i té un gran sentit tàctic del joc. És un davanter molt complet.

Primer, seguir amb l’evolució que té el club, tot i que sembla que va més lenta del que ens pensàvem.

Al principi es deia que en dos o tres anys es volia anar a Europa, però ara és complicat. Tot i això, no ens hem d’aturar i hem de fer-ho possible amb els de la casa, el planter ha de ser important i, després, seguir fent passes decisives. El Celta o el Vila-real no es van fer en dos dies. Hem de persistir en el camí i en la línia de treball.

Aquest és el gran desig. Tant de bo ho puguem fer i que vingui acompanyat per un equip que estigui a Europa amb regularitat.