L’elefant a l’habitació
Les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor ja tenen uns quants capítols escrits i encara en tenen alguns pendents d’escriure abans no deixin de ser carnassa per a tot tipus de depredador. La veritat és que en fem un gra massa tots plegats. Fa temps que sabem que el Barça està excedit, que havia d’encabir una massa salarial mida XL en un espai talla S i no era possible fer-ho sense escapçar la plantilla, i que això ha obligat a fer tota mena de maniobres per passar per l’adreçador i alhora competir. El Barça està jugant aquest partit en inferioritat numèrica i en aquesta situació –a més sense el Camp Nou alimentant la maquinària econòmica– podrà jugar millor o pitjor però al final la nota la posarà el resultat. I el resultat a dia d’avui, soroll ambiental a banda, és que el Barça ha fet el que calia per recuperar la regla 1:1 del fair-play i que Olmo i Víctor estan inscrits de nou gràcies a una mesura provisional, que té bastants números per convertir-se en ferma, perquè la seva no inscripció sí que era un esperpent reglamentari.
La mà que mou el bressol
La reacció eufòrica de Joan Laporta s’entén, però s’entendrà encara més si utilitza la roda de premsa convocada per dimarts que ve per explicar fil per randa per què el Barça ha fet les coses com les ha fet en aquest cas, si no es podia evitar arribar a aquest extrem, què suposa la palanca que ha calgut activar per tornar a la regla 1:1 i com i quan espera sortir definitivament d’aquesta situació d’anormalitat. Potser llavors podrem parlar també, amb tota l’extensió que mereix, de l’elefant que el futbol espanyol té a l’habitació amb un president de la Lliga Professional (Javier Tebas) i un president de la Federació Espanyola (Rafael Louzán), que tenen control total sobre el terreny de joc, sobre les regles del joc, sobre els calendaris del joc, sobre els àrbitres del joc i sobre la justícia disciplinària del joc, i que alhora són seguidors desacomplexats d’un dels equips que hi competeixen, que és el Real Madrid. Perquè això sí que també és un esperpent en una organització que pretén ser creïble, és a dir, ser neutral i actuar sempre amb rigor i una única vara de mesurar.
Escàndol, quin escàndol?
Perquè avui hi ha qui s’escandalitza perquè Olmo i Víctor podran jugar la final de la supercopa de diumenge, però no s’escandalitza perquè Vinícius pogués jugar ahir aquesta competició després d’haver agredit un rival i ser expulsat per això en l’últim partit del Real Madrid a Mestalla. Així ho va veure tothom per TV, així ho va veure l’àrbitre del VAR, que va avisar el col·legiat de camp, i així ho va corroborar aquest en els àudios gravats i fets públics. Tot i això, per alguna raó indesxifrable l’àrbitre va recollir cable en la reacció de l’acta, excloent-hi la definició (“agressió”) i el context (“el joc aturat”) i ignorant la reacció agressiva del jugador brasiler, a qui van haver d’agafar perquè no s’abraonés contra el col·legiat. Segons el reglament, qualsevol jugador hauria d’haver rebut una sanció mínima de 4 partits per l’agressió, més 2 per la reacció airada amb l’àrbitre, però a Vinícius, el comitè disciplinari només n’hi ha posat 2, que són menys que els 3 que van imposar a Lewandowski per haver-se tocat el nas camí del vestidor o els mateixos que van imposar a Flick per un lleu gest de contrarietat sense ni tan sols dirigir-se a l’àrbitre. Com diria l’oracle de Florentino Pérez, “por qué?”
