El 31 d’agost del 2016 les oficines de l’Espanyol a Cornellà treien fum. Michael Ciani n’era la raó. El francès no havia rescindit el seu contracte i els dirigents del club estaven pendents d’ell per poder fitxar Diego Reyes. Mitja hora abans del tancament, el francès entrava amb tranquil·litat a l’estadi amb el mòbil a l’orella i acceptava cobrar la meitat del seu salari per marxar. Així s’iniciava l’era de Quique Sánchez Flores. Un fet paradigmàtic i que explica els problemes actuals del club: el límit salarial. Una expressió amb la qual l’aficionat de carrer s’ha familiaritzat com si es tractés d’un fitxatge més.

Dos anys després, l’Espanyol continua en la mateixa longitud d’ona i fent números per portar algun nou futbolista per reforçar l’equip. Fins ara l’Espanyol només ha tancat la contractació de Borja Iglesias a canvi de 10 milions d’euros. Una contractació que s’ha de pagar, això sí, en quatre terminis. Ara el club blanc-i-blau està amb el temps a sobre i amb un marge molt petit per perfilar la plantilla que desitja Joan Francesc Ferrer, Rubi. El límit és de 48 hores. Dos dies, a un tot o res, i en què Roberto Jiménez està cridat a ser el desllorigador que obri el camí als nous fitxatges.

Ara mateix l’Espanyol no pot donar a Rubi tot el que necessita. L’inventari és conegut: lateral dret, migcampista defensiu i extrem. L’oxigen agafat amb l’ampliació, en 2 milions d’euros, del límit salarial permès per la Lliga no dona per a gaires alegries, i el club vol tenir un fons de reserva per si ha de perfilar l’equip en el mercat d’hivern. La consigna és clara: portar futbolistes que millorin clarament la plantilla o, en cas contrari, seguir amb l’actual equip.

La situació podria fer un gir en les pròximes hores si es troba una sortida per a Roberto Jiménez. Alguns mitjans apuntaven la possibilitat que marxés al Valladolid, però el club castellà no té prou múscul financer per fer-se càrrec de la fitxa del futbolista, que puja a 2,2 milions d’euros. Ara el club està obert a qualsevol possibilitat, i fins i tot a una cessió a un tercer equip per la meitat de la fitxa. Un fet que a principi de mercat no es preveia. Un estalvi d’1,2 milions que donarien per fer algun moviment, però no ha de ser l’únic. L’opció més còmoda és una rescissió de contracte i donar la carta de llibertat al futbolista. Aquesta possibilitat sembla utòpica, i més a dos dies per al tancament del mercat i coneixent la situació personal del futbolista, que no es vol moure de la lliga.

Així doncs, si fa dos anys Ciani era la peça clau per fer les últimes contractacions, ara Roberto té la síndrome del francès. El madrileny, amb un contracte força recargolat, va ser el primer fitxatge de Quique Sánchez Flores, i ara fa nosa pel seu elevat salari. I és que l’escala dels emoluments de molts dels contractes signats en els dos últims anys són un punt d’ancoratge que impedeix fer evolucionar l’equip. Cap dels futbolistes als quals s’obria la porta no ha volgut sortir i renunciar a les seves elevades fitxes. Queden 48 hores i molts deures pendents.