RAYO VALLE­CANO: Rubén, Tito, Gálvez, Figue­ras, Casado (Arbi­lla, 68), Javi Fuego (Adrián, 84'), Tras­hor­ras, Lass (José Car­los, 43'), Domínguez, Piti i Léo Bap­tistão.

ESPA­NYOL: Casi­lla, Javi López, Colotto, Moreno, Cap­de­vila, Forlín, Víctor Sánchez (Wakaso, 46'), Chris­tian Alfonso (Verdú, 46'), Simão (Petrov, 71) i Ser­gio García.

Aguirre va accen­tuar el prag­ma­tisme que, per bé i per mal, està exhi­bint des de la seva arri­bada a Bar­ce­lona, i el seu equip va nau­fra­gar. Sense línies de pas­sada, amb poca paciència i ver­ti­ca­lit­zant en excés cada pas­sada, l'Espa­nyol va ballar al ritme d'un Rayo Valle­cano tibant en la pressió, que recu­pe­rava sem­pre la pilota en con­dició de jugar-la i que es mos­trava asso­ci­a­tiu entre línies. Ser­gio García sem­pre rebia pilo­tes des de 40m, sense cap avan­tatge, men­tre que la pri­mera que va tenir Leo Bap­tistão, punta de llança del con­junt madri­leny, va ser intel·ligent, a l'esquena de Javi López perquè el bra­si­ler, un corcó, es desfés amb faci­li­tat de Diego Colotto i servís una pas­sada enrere per a l'arri­bada del Chori Domínguez, que batia amb faci­li­tat Kiko Casi­lla.

Encara en fase de temp­teig entre els dos equips, el pla d'Aguirre sem­blava ja des­ar­mat. Pre­vi­sor i cons­ci­ent que el Rayo no espe­cula i pres­si­ona ben amunt, el mexicà va difu­mi­nar la posició de mit­ja­punta, renun­ci­ant fins i tot a Joan Verdú, i va optar per una for­mació sense tant de fut­bol entre línies, entre­gant-ho tot al con­tra­a­tac i a la pare­lla ofen­siva que van for­mar Ser­gio García i Stu­ani. Impotència i des­con­cert van ser els únics fruits que va reco­llir l'asteca, nul amb la pilota i sense pos­si­bi­li­tats de córrer a l'espai per la bona dis­po­sició del Rayo, el seu equip es va dedi­car més a bara­llar-se sense la pilota i a pro­tes­tar. Piti hau­ria pogut fer encara més sang d'un pri­mer temps cala­mitós dels blanc-i-blaus amb un xut llunyà que va des­viar amb encert Casi­lla a córner.

Ine­vi­ta­ble­ment, Aguirre va haver de refer el camí. Va recórrer a Verdú, també a Wakaso, i la sang va arri­bar al cer­vell de l'Espa­nyol. El bar­ce­loní va posar la pausa i va con­nec­tar Ser­gio García al par­tit, però el Rayo sem­pre va ser millor. El con­junt que diri­geix Paco Jémez és un elogi d'un pro­jecte humil però cons­truït amb meti­cu­lo­si­tat. Amb més espais, els madri­lenys hau­rien pogut donar el toc de gràcia al par­tit aviat. Bap­tistão i José Car­los van invo­car els refle­xos de Casi­lla amb dos xuts esco­rats, i el d'Alco­ver va des­ba­ra­tar una nova incursió del bra­si­ler llançant-se als seus peus quan l'estadi de Valle­cas ja s'havia posat dem­peus.

L'Espa­nyol va sobre­viure fins ben entrada la segona mei­tat. Per moments va ani­ve­llar un par­tit que es tor­nava tre­pi­dant, amb les urgències dels cata­lans i el picant que hi posa­ven els madri­lenys en cada acció. Ser­gio García va inten­tar-ho amb un xut massa des­viat i una rema­tada de Wakaso va topar amb un defensa en el seu camí cap a la por­te­ria. Però la reacció blanc-i-blava va que­dar obli­dada en el camí i en la faci­li­tat dels ata­cants del Rayo per tro­bar espai a l'esquena d'una defensa ine­vi­ta­ble­ment avançada. De nou a l'esquena de Javi López, el con­junt madri­leny va ser defi­ni­tiu. Piti va gua­nyar la par­tida a l'andalús i, habi­li­tat per Héctor Moreno, va superar amb intel·ligència Casil­lla llançant-se a terra i sal­vant la sor­tida del por­ter català.

Ni idees ni con­vicció, l'Espa­nyol va aca­bar el par­tit ata­cant per com­promís, però sense l'espurna que havia lluït en els últims mesos. Els blanc-i-blaus han sumat un punt dels últims nou, fa tres par­tits que no mar­quen i sem­blen sub­mer­gits de nou en una dis­creta rea­li­tat.