RAYO VALLECANO: Rubén, Tito, Gálvez, Figueras, Casado (Arbilla, 68), Javi Fuego (Adrián, 84'), Trashorras, Lass (José Carlos, 43'), Domínguez, Piti i Léo Baptistão.

ESPANYOL: Casilla, Javi López, Colotto, Moreno, Capdevila, Forlín, Víctor Sánchez (Wakaso, 46'), Christian Alfonso (Verdú, 46'), Simão (Petrov, 71) i Sergio García.

Aguirre va accentuar el pragmatisme que, per bé i per mal, està exhibint des de la seva arribada a Barcelona, i el seu equip va naufragar. Sense línies de passada, amb poca paciència i verticalitzant en excés cada passada, l'Espanyol va ballar al ritme d'un Rayo Vallecano tibant en la pressió, que recuperava sempre la pilota en condició de jugar-la i que es mostrava associatiu entre línies. Sergio García sempre rebia pilotes des de 40m, sense cap avantatge, mentre que la primera que va tenir Leo Baptistão, punta de llança del conjunt madrileny, va ser intel·ligent, a l'esquena de Javi López perquè el brasiler, un corcó, es desfés amb facilitat de Diego Colotto i servís una passada enrere per a l'arribada del Chori Domínguez, que batia amb facilitat Kiko Casilla.

Encara en fase de tempteig entre els dos equips, el pla d'Aguirre semblava ja desarmat. Previsor i conscient que el Rayo no especula i pressiona ben amunt, el mexicà va difuminar la posició de mitjapunta, renunciant fins i tot a Joan Verdú, i va optar per una formació sense tant de futbol entre línies, entregant-ho tot al contraatac i a la parella ofensiva que van formar Sergio García i Stuani. Impotència i desconcert van ser els únics fruits que va recollir l'asteca, nul amb la pilota i sense possibilitats de córrer a l'espai per la bona disposició del Rayo, el seu equip es va dedicar més a barallar-se sense la pilota i a protestar. Piti hauria pogut fer encara més sang d'un primer temps calamitós dels blanc-i-blaus amb un xut llunyà que va desviar amb encert Casilla a córner.

Inevitablement, Aguirre va haver de refer el camí. Va recórrer a Verdú, també a Wakaso, i la sang va arribar al cervell de l'Espanyol. El barceloní va posar la pausa i va connectar Sergio García al partit, però el Rayo sempre va ser millor. El conjunt que dirigeix Paco Jémez és un elogi d'un projecte humil però construït amb meticulositat. Amb més espais, els madrilenys haurien pogut donar el toc de gràcia al partit aviat. Baptistão i José Carlos van invocar els reflexos de Casilla amb dos xuts escorats, i el d'Alcover va desbaratar una nova incursió del brasiler llançant-se als seus peus quan l'estadi de Vallecas ja s'havia posat dempeus.

L'Espanyol va sobreviure fins ben entrada la segona meitat. Per moments va anivellar un partit que es tornava trepidant, amb les urgències dels catalans i el picant que hi posaven els madrilenys en cada acció. Sergio García va intentar-ho amb un xut massa desviat i una rematada de Wakaso va topar amb un defensa en el seu camí cap a la porteria. Però la reacció blanc-i-blava va quedar oblidada en el camí i en la facilitat dels atacants del Rayo per trobar espai a l'esquena d'una defensa inevitablement avançada. De nou a l'esquena de Javi López, el conjunt madrileny va ser definitiu. Piti va guanyar la partida a l'andalús i, habilitat per Héctor Moreno, va superar amb intel·ligència Casillla llançant-se a terra i salvant la sortida del porter català.

Ni idees ni convicció, l'Espanyol va acabar el partit atacant per compromís, però sense l'espurna que havia lluït en els últims mesos. Els blanc-i-blaus han sumat un punt dels últims nou, fa tres partits que no marquen i semblen submergits de nou en una discreta realitat.