“L’impacte del Barça femení és brutal”

Ha supo­sat un impacte bru­tal. Aquest equip ha tren­cat un sos­tre de vidre. Fins i tot l’ha esmi­co­lat. És la fina­lit­zació d’una onada que va començar a créixer fa temps i que ha aca­bat tocant terra ferma. No hi ha marxa enrere. Fins i tot ha gene­rat un ter­ra­bas­tall en l’ima­gi­nari col·lec­tiu, perquè si tots pen­sem fa uns anys quin tipus d’adjec­tius es dedi­ca­ven a les nenes que juga­ven a fut­bol veu­rem la diferència. Ho ani­rem veient en el futur. Hi havia una foto­gra­fia fa poc molt il·lus­tra­tiva de tot això. Quan un nen porta una samar­reta amb el nom “Ale­xia” és que estem tren­cant el subs­trat.

És un repte de país que això no passi. Fins ara tenim un model basat bàsica­ment en fut­bol, i dins del fut­bol bàsica­ment en el Barça. Per tant, quan emer­geix l’esport femení no hem de come­tre el mateix error i que­dar-nos com a esport rei el fut­bol i la marca Barça. Cata­lu­nya és molt rica en molts esports, tant en mas­culí com en femení. Es veu en els èxits inter­na­ci­o­nals. El repte és aquest, que ampliem aquesta mirada també en l’espai comu­ni­ca­tiu. Hi ha molt d’esport i l’hem de visu­a­lit­zar molt més. Cada vegada veiem més plu­ra­li­tat, però n’hi ha d’haver més.

Impres­si­o­nant. La mateixa que vaig tenir quan l’Uni Girona va gua­nyar la pri­mera lliga amb Fon­ta­jau a reben­tar amb cinc mil per­so­nes. Són coses que van més enllà del que està pas­sant al ter­reny de joc. El 50% del temps mirava el que pas­sava al camp i l’altre 50%, com la gent vivia l’esport, que no deixa de ser una eina de trans­for­mació social molt potent. Aquesta comunió era un orgull. Era un públic fami­liar, dife­rent, amb nens i ado­les­cents que vivien la festa com una cosa per estar-ne orgu­llo­sos tots.

Fins ara hi havia una ajuda als equips del pri­mer nivell de les com­pe­ti­ci­ons esta­tals, i ara arri­ba­rem també als del segon nivell. Amb els recur­sos econòmics volem enfor­tir tota l’estruc­tura dels equips. Sovint veiem ban­que­tes dels equips i només hi ha l’entre­na­dor, un dele­gat i un fisi­o­te­ra­peuta, i si obser­ves equips mas­cu­lins ho tro­bes mul­ti­pli­cat per tres. Volem que l’estruc­tura que acom­pa­nya l’esport femení faci un pas enda­vant. També volem acom­pa­nyar els equips que han pujat de cate­go­ria, perquè quan ascen­dei­xes la tem­po­rada següent també és com­pli­cada. No volem que cap equip, tam­poc els mas­cu­lins, que facin mèrits espor­tius per jugar una com­pe­tició, en que­din fora. Per això també tenim el pro­grama Cata­lu­nya al món. Tots els clubs que es clas­si­fi­quen per a com­pe­ti­ci­ons euro­pees, les han de poder jugar.

Es publi­ca­ran en breu les bases però es repar­ti­ran per pun­tu­a­ci­ons que inclou­ran l’esport, la com­pe­tició i el pres­su­post que l’acom­pa­nya.

Els qua­tre pri­mers clas­si­fi­cats en qual­se­vol com­pe­tició, ja sigui una copa de la reina o la lliga, també rebran més suport. Es tracta de pre­miar i com­pen­sar aquest sobre­cost i la feina ben feta. Aques­tes aju­des arri­ba­ven a uns 60 clubs amb l’estruc­tura que hi havia abans, i ara hi ha la pre­visió que pugui arri­bar als 206. Això dona mos­tra de la mag­ni­tud del tei­xit espor­tiu català; d’aquesta pri­mera cate­go­ria que tenim de tants equips a l’elit arre­lats en esports com el water­polo, l’hoquei sobre patins, l’hoquei sobre herba, el bàsquet, etc. Si una cosa genera con­sens en tots els àmbits de l’esport és que cal gene­rar refe­rents i visi­bi­li­tat. En l’Uni una mare em va agrair que final­ment la seva filla pogués ser pro­ta­go­nista a la pista cen­tral de Fon­ta­jau. És un club que va mar­car una línia al país.

De fet, els clubs d’atle­tisme, natació o gimnàstica rítmica que com­pe­tei­xen en cam­pi­o­nats esta­tals també rebran les aju­des dels esports d’equip. A més, hi ha les beques d’Alt Ren­di­ment Català, que acom­pa­nyen més de dos mil espor­tis­tes cata­lans i que són bàsica­ment de moda­li­tats indi­vi­du­als.

Segur. Recordo que em pre­gun­ta­ven, i encara ho fan, com havia notat l’esport femení la crisi. I, és clar, deia: “Què? L’esport femení no ha vis­cut mai en una rea­li­tat en què ens vin­gui tot donat.” Són clubs resis­tents i que estan acos­tu­mats a tre­ba­llar sem­pre amb difi­cul­tats. I ara, encara més, en l’etapa post­co­vid. Han estat dos anys com­pli­cats en tots els àmbits, el per­so­nal i l’empre­sa­rial, cosa que ha difi­cul­tat tro­bar patro­ci­na­dors. Per això també hi va haver una línia de finançament de res­cat a tots els clubs; si no, els hauríem dei­xat com un un esque­let. Veníem d’un any d’haver com­pe­tit perquè les lli­gues esta­tals van seguir però sense públic i amb patro­ci­na­dors que s’havien fet enrere.

Qual­se­vol aposta és bona, perquè al final va en la línia de gene­rar refe­rents; allò que diem que les nenes vul­guin assem­blar-se a alguna espor­tista, sigui de l’esport que sigui. Pro­ba­ble­ment Bar­ce­lona i l’àrea metro­po­li­tana es merei­xen tenir un equip cap­da­van­ter d’aques­tes carac­terísti­ques; per tant tot el que sigui reforçar i visi­bi­lit­zar, i com deia abans, esports dife­rents, ben­vin­gut sigui.

Hi ha un tema que hem d’afron­tar, i la con­se­llera Vilagrà ja ho ha anun­ciat en seu par­la­mentària. Aquesta serà la legis­la­tura de l’esport, doblant el pres­su­post, perquè ens ho cre­iem i perquè és un pilar de cons­trucció social. L’esport juga sem­pre a favor de la cohesió i de la salut de la comu­ni­tat. Un dels objec­tius és acon­se­guir que hi hagi més gent que faci acti­vi­tat física, però l’ha de poder fer en un entorn i en unes ins­tal·laci­ons i espais habi­li­tats ade­quats; aquest és un dels comp­tes pen­dents: que fa pro­ba­ble­ment una dècada que s’inver­teix poc en noves ins­tal·laci­ons espor­ti­ves. És un dels nos­tres rep­tes.

El que no podem fer és dei­xar d’avançar. Si un any pots fer un pas de deu metres, fes-lo, i l’any següent si l’has de fer de sis, fes-lo, perquè si davant d’aquests horit­zons nega­tius fre­nem, arri­barà un moment en què esta­rem a la mateixa línia de sor­tida. El que no volem ser és immo­bi­lis­tes; el pres­su­post que té Esports el volem exe­cu­tar i posar-lo a favor que el nos­tre tei­xit millori.

Sí, ella com­pleix allò de la màxima que l’esport és cir­cu­lar. De vega­des ens pre­gun­ten si apos­tem per l’esport de base o pels grans esde­ve­ni­ments, per l’esport popu­lar o per l’esport fede­rat. Aques­tes dico­to­mies no tenen sen­tit. Apos­tem per tot i tot alhora, perquè l’esport de base fa que si tre­ba­lles bé aca­bes tenint equips que com­pe­tei­xen bé i aca­bes gua­nyant i tenint un bon pri­mer equip. Els grans esde­ve­ni­ments són un dia de festa major en què tots ens ves­tim de gala; pots mos­trar al món com ets, reps molta gent d’altres cul­tu­res, d’altres men­ta­li­tats, i per tant també aprens molt, i després d’un gran esde­ve­ni­ment queda un lle­gat, i tot això es retro­a­li­menta, i és aquesta la força que té l’esport. Tot ha d’anar amb un fil con­duc­tor, esport en edat esco­lar, n’hem de fer tots, i pro­ba­ble­ment hem de tenir un punt que ens per­meti detec­tar aquells talents espor­tius, sobre­tot havent fet arri­bar a qual­se­vol esco­lar l’opor­tu­ni­tat de pro­var l’esport i després que cadascú deci­deixi. Pots apos­tar per una lliga fede­rada més orde­nada o per l’esport com a oci, i aquí hem de donar la lli­ber­tat per esco­llir. Hem de vet­llar perquè en aquest uni­vers tot passi alhora.

Un sí rotund. Des que soc secretària gene­ral en alguns actes em trobo que soc l’única dona, o una de les poques. Ara comen­cem a tenir més pre­si­den­tes i això és bo perquè les dones obser­vem el món d’una forma dife­rent, ni millor ni pit­jor. En l’alta direcció, en la presa de deci­si­ons, també és impor­tant que hi entri la dona.

Quan tenia 18 anys i quan et plan­te­ja­ven això de la dis­cri­mi­nació posi­tiva, no hi estava d’acord. Volia arri­bar a algun lloc per mèrits pro­pis. Quan et vas fent gran veus que les coses no depe­nen al cent per cent de la teva volun­tat, sinó del moment en què algú t’obri la porta. Igual que les llis­tes cre­ma­llera han fet molt bé en la política en gene­ral, crec que ini­ci­al­ment perquè hi hagi can­vis pro­ba­ble­ment són necessàries aques­tes quo­tes per per­me­tre l’entrada i aju­dar a la pari­tat en les fede­ra­ci­ons i els clubs.

Els par­tits ho han fet pel seu compte, pro­ba­ble­ment es podria fer amb més punts en les línies d’ajuda als clubs que posin en marxa.

En una anàlisi pura­ment espor­tiva, l’impacte d’uns Jocs d’hivern als Piri­neus és molt menor que el que ja passa a les nos­tres mun­ta­nyes cada hivern, que no es poden com­pa­rar als d’estiu. Uns Jocs d’hivern mobi­lit­zen uns 2.900 espor­tis­tes, menys, per exem­ple, que una de les grans pro­ves del país, la Cavalls del Vent. Som un país que hem vis­cut d’esquena als esports d’hivern. Si fem una mirada a qui­nes com­pe­ti­ci­ons hem fet aquests últims anys a Boí Taüll o a les altres esta­ci­ons, ja veu­rem que el nom­bre d’espor­tis­tes ja supera el d’uns Jocs d’hivern. Per tant, no és una invasió del ter­ri­tori espor­ti­va­ment par­lant. Sim­ple­ment passa allò que ja està pas­sant però en un altre for­mat de com­pe­tició i amb la marca de Jocs Olímpics, que té un impacte mun­dial que fa que de cop i volta tot­hom sàpiga posar al mapa on són els Piri­neus. Això revi­ta­litza qual­se­vol ter­ri­tori, con­tro­lant sem­pre l’impacte, una cosa que en l’esport es té molt pre­sent. Quan tots anem a la mun­ta­nya ens agrada gau­dir de la natura, i en l’esport l’aca­bem esti­mant, i quan esti­mes una cosa la cui­des, i l’esport ajuda que pas­sin aques­tes coses.

Ara reno­vem el pla estratègic que s’aca­bava el 2022. Un dels pro­jec­tes més ben con­si­de­rats és el de l’esport blanc, en què tots els nens i nenes de les esco­les dels Piri­neus fan el pri­mer con­tacte amb la neu i poden deci­dir si volen con­ti­nuar-hi. Que­ralt Cas­te­llet va asso­lir a Pequín el millor resul­tat de la història i l’esquí de mun­ta­nya també serà una dis­ci­plina olímpica. Són bons senyals.

No, no està en perill. En tot cas, l’ajor­na­ment de la con­sulta ve moti­vat perquè volem que tots els ciu­ta­dans dis­po­sin de tota la infor­mació. El govern està com­promès perquè quan arribi el moment de votar tin­gui aquesta infor­mació per deci­dir.