L'èpica sempre vesteix de blanc. Però ahir, el que anava de blanc era el Sevilla. Per una vegada, la lògica del Real Madrid va ser il·lògica. O no. Perquè va ser Sergio Ramos, el de sempre, qui va comparèixer en l'ocàs del partit per reivindicar la seva quota de protagonisme habitual. Ahir, però, el capità, en el seu retorn més picant al Sánchez Pizjuán, es va desorientar enviant la pilota a la seva pròpia porteria, va iniciar la remuntada d'un Sevilla vibrant i va encendre novament el foc de la lliga.

El rellotge del Madrid es va aturar en el 41. L'equip de Zidane va clavar el genoll a terra 285 dies després. I ho va fer en un partit que se li va escapar entre els dits, en el frenesí final, en la franja que domina com ningú i després d'un duel jugat amb força enteresa.

Sabedor de la dificultat de contenir el Sevilla, de competir contra un equip revel, incorregible i amb el suport de 40.000 veus, Zidane va reinventar el seu Madrid amb una versió inèdita: amb tres centrals per fortificar el mig del camp i alhora per donar ales a Carvajal i a Marcelo.

El Sevilla, al contrari, va recuperar una línia de quatre. “Per tenir més presència al mig”, va justificar Sampaoli. Però tota la presència se la va quedar Steven N'Zonzi. Ell i Casemiro, guerrers de ferro colat, van ser el mirall d'un partit en què van saltar moltes espurnes, però en què es van encendre pocs focs, en què la tensió i el ritme es van apagar quasi sempre al balcó de l'àrea. Quan es va encendre la metxa, això sí, l'incendi va ser gran.

Carvajal, aprofitant una errada d'Escudero i forçant el penal sobre la sortida de Sergio Rico, va fer bona la proposta de Zidane, la de donar llibertat als carrilers. Ronaldo, materialitzant la pena màxima, va fer encara millor un argument que fins aleshores havia tingut molt de passió i poc d'ocasions de gol.

El Madrid, acomodat sobre la seva línia de tres centrals i amb Casemiro anant a cada xoc, tenia el partit enfilat. Però el Sevilla sempre mor amb els ulls ensangonats, amb la mirada desencaixada d'un entrenador, Sampaoli, que va cremar naus fent entrar Sarabia i Jovetic i que ha convençut el seu equip que no existeixen els impossibles. Com derrocar el Madrid en el seu terreny, el de les emocions. Ramos, en el servei d'una falta lateral, va instal·lar la pilota a la seva pròpia porteria quan faltaven sis minuts, i el Sevilla, lluny de deixar-se subornar amb el punt, es va tirar al coll d'un rival commocionat per un escenari poc habitual i, en un atac de rauxa final, va derrocar la ratxa de Zidane. Va ser Jovetic, amb les maletes encara per desfer, acabat d'arribar de l'Inter, qui va aprofitar l'escassa col·locació de Keylor Navas per elevar la temperatura de la lliga.