Ningú ho esperava, però era el moment. El futbol havia d'ensenyar una lliçó a una nació sencera. Per al Camerun, la copa d'Àfrica del 2017 és més que un trofeu, és un exemple de vida. L'estampa de Vincent Aboubakar abraçant Hugo Broos, assenyalant-lo, va ser com un final monitoritzat, un dard a la consciència d'una selecció esgotada per les individualitats que en els últims anys l'havien degradat com a col·lectiu. Davanter escultural, cridat a liderar la nova generació de camerunesos, afamat al Porto i ara al Besiktas, Aboubakar s'ha passat bona part del torneig assegut en una banqueta, relegat per dos davanters anònims, Jacques Zoua (Kaiserslautern) i Robert Ntip També (Spartak Trnava). Però lluny de reivindicar la seva figura en la final, amb un gol que val la glòria, Aboubakar la va voler compartir amb un seleccionador que havia degradat la seva importància com a icona nacional.

“Aquest no ha estat un grup de futbolistes, ha estat un grup d'amics en què els suplents han donat suport als titulars i en què els mateixos suplents han demostrat que podien fer la diferència”, va remarcar Broos després de la final, sabedor que la seva victòria va més enllà de tàctiques i de plantejaments. Es tractava de cosir ferides històriques, de tornar a posar en context el sobrenom de lleons indomables, de ser-ho a la gespa i no en un vestidor.

Tot i l'absència d'il·lustres com M'Bia, Matip, Nyom i Choupo-Moting, l'exblaugrana Fabrice Ondoa tenia un pressentiment abans de començar el torneig. “Hi ha més fam que en etapes anteriors, en què hi havia problemes de vestidor. Em sembla que podem donar guerra”, va proclamar el porter. Segurament el Camerun portava la generació de jugadors menys glamurosa que es recorda, però hi havia una homilia per interioritzar i, amb Samuel Eto'o a les tribunes de l'Stade d'Angondjé, a Libreville, el Camerun va tancar un capítol d'egos i de jerarquies que l'havia engolit, que havia apagat la llum d'un dels països amb més tradició futbolística del continent negre amb el mateix Eto'o al centre de l'escena. Frontal, aparatosament sincer, Samu va créixer en un ecosistema de dominància. “Recordo un partit en què Roger Milla va entrar al vestidor cridant-nos als més joves, perquè deia que havíem fet un mal partit. Eto'o no es va quedar quiet, li va dir que el respectàvem per qui era, però que havia de lluitar per la unitat del grup”, ha explicat recentment Lauren al programa Play Futbol de la Cadena SER. Però tampoc Eto'o va poder predicar amb l'exemple. Campió d'Àfrica precoç (amb 19 i 21 anys), l'exblaugrana no va poder regalar els seus millors dies de futbol al seu país, sempre més protagonista d'una lluita de clans que el va enfrontar amb els Song. Primer amb Rigobert, llegendari capità dels lleons indomables, a qui va prendre el braçal quan encara estava en actiu. “Hi va haver una divisió gran entre els que donaven suport a l'un i els que donaven suport a l'altre”, va reconèixer a final del 2012 el director tècnic de la federació camerunesa, Robert Atah. Una divisió que es va fer evident més tard, amb el xoc de declaracions entre Eto'o i el nebot de Rigobert, Alex Song. “Jo estic entre els millors jugadors del món, ell ni tan sols està entre els millors del Camerun”, va sorprendre aleshores Eto'o, mentre que Song va exterioritzar les tensions quan es va negar a saludar el davanter de Douala en un partit contra el Senegal. Eto'o, a més, va ser sancionat amb quinze partits per haver liderat una vaga en contra de la federació, a final del 2011, que va provocar una nova crisi en una selecció que ha estat una dècada sencera caminant sobre arenes movedisses. “Hi ha molts problemes interns i si som incapaços de resoldre's entre nosaltres, poca cosa podem esperar del nostre futbol”, va reconèixer Atah.

Ja fa temps que la tensió entre Eto'o i els Song va prescriure. Tots dos, llegendes indiscutibles del futbol camerunès, van fer les paus públicament, però tot el país necessitava reconciliar-se amb el seu passat, obrir un nou horitzó. I la selecció d'Ondoa, Ndagueu, Bassogog i Zoua, l'equip d'Hugo Broos, un equip de perfil baix, ha acabat sent el de tots, el d'un Camerun que ha recuperat el sentit d'unitat.