El paper que el futbol ha desenvolupat com a element d'identificació comunitària ha propiciat que, pràcticament a tots els països on aquest esport ha arrelat amb força, s'hagin desenvolupat clubs que tenen importants suports populars, fins al punt de ser considerats els “equips del poble”. Sigui per l'important nombre de seguidors que apleguen o pels seus orígens humils, aquesta denominació ha servit per batejar un nombre considerable de clubs, des de l'Spartak de Moscou fins a l'Al-Ahly cairota, passant pel Santos sud-africà, entre molts altres.

A Mèxic, curiosament, el títol d'“equip del poble” el rep l'Atlante, un dels clubs professionals que menys suports té en l'actualitat, molt lluny de l'América, propietat del grup Televisa, que té robat el cor de més de trenta milions de mexicans. Si l'Atlante rep aquesta denominació és fruit dels seus orígens humils i la seva identificació, durant les primeres dècades del segle XX, amb les classes populars del Districte Federal. De fet, va néixer el 1916 impulsat pels obrers de la fàbrica de calçat Excelsior, en una època en la qual el futbol semblava patrimoni exclusiu dels estrangers, amb britànics i espanyols al capdavant, i de les elits locals que havien estructurat els seus primers clubs a partir de les escoles privades de Ciutat de Mèxic.

Des del 1916, un grup de treballadors, encapçalats pels germans Trinidad i Refugio Martínez, especialment actius en les reivindicacions laborals a la fàbrica Excelsior, van començar a aplegar-se a la colònia Condesa per disputar-hi partits informals entre obrers. La creixent passió que el futbol despertava va propiciar que, el 8 de desembre del 1918, impulsessin la creació d'un club que va ser inicialment batejat amb el nom de l'estat mexicà de Sinaloa ja que la seva constitució formal es va produir a la cantonada entre els carrers Sonora i Sinaloa de Ciutat de Mèxic.

En aquell Mèxic de la segona dècada del segle XX, caracteritzat per la revolució que va ampliar les garanties socials i els drets laborals gràcies al sacrifici de personatges com Emiliano Zapata o Pancho Villa i que inspirava la lluita dels germans Martínez, al club obrer li va costar trobar la seva identitat. En els seus tres primers anys d'història va canviar tres vegades de nom i en les dues primeres modificacions va adoptar denominacions inspirades en la Primera Guerra Mundial. El 1919 el club va ser batejat com a Lusitania, el nom del transatlàntic britànic enfonsat per un submarí alemany el 1915. El 1920 va canviar de nou la denominació per passar a ser conegut com a U-53, en honor a un submarí alemany. El 1921, finalment, l'equip va adoptar el nom d'Atlántico, amb referència a l'oceà, una designació que, fruit de la pronúncia col·loquial del terme, va acabar derivant en el seu nom actual, CF Atlante.

Tot i que l'Atlántico no va integrar-se a la Liga Mayor, la principal competició mexicana, fins al 1927 ja que inicialment s'havia negat a pagar els 50 pesos que valia la taxa d'inscripció, el club va convertir-se ben aviat en un referent per a les classes populars pel seu origen obrer i humil.

L'empatia entre l'Atlante i els aficionats al futbol de les classes més populars del DF es va posar de manifest durant la dècada dels trenta. En una època en la qual el professionalisme començava a impregnar el futbol mexicà, el club obrer es mantenia com l'únic equip format íntegrament per aficionats que combinaven les seves respectives professions (guixaire, mecànic, sabater o vetllador, entre d'altres) amb la pràctica del futbol. Aquest fet, afegit a la seva victòria en la Liga Mayor de 1931/32, que va ampliar notablement la seva popularitat, li va valer el sobrenom d'equip del poble, que ha perdurat fins als nostres dies.

Durant la mítica dècada dels trenta, l'Atlante va forjar també un altre dels sobrenoms que l'identifiquen, els Prietitos, una designació que procedia de la pell morena, característica de les classes humils del Mèxic de l'època, que lluïen els seus jugadors i que els diferenciava físicament dels seus principals rivals, l'Asturias i l'España, equips d'origen espanyol, o l'América, mexicà de classe acomodada. L'èxit atlantista del 1932, al marge de multiplicar els suports al club, va tenir una vessant fosca ja que va accentuar les despeses i va generar problemes econòmics a una entitat que vivia de les aportacions dels seus socis, que tenien serioses dificultats per ajudar-la a superar-los.

En aquest context de crisi, el general José Manuel Núñez, militar de la confiança del president Lázaro Cárdenas i, entre altres càrrecs, cap de la policia del Districte Federal, es va fer càrrec del club i va resoldre els seus problemes financers. El gest de Núñez, un home estretament vinculat al poder, evidenciava l'interès del Partit Revolucionari Institucional (PRI) d'apropar-se a l'“equip del poble” i a les bases populars que li donaven suport. Amb el general al capdavant, l'Atlante va alçar dos nous títols de lliga, i va resultar especialment polèmic el del 1947. Aquell any el campionat es va decidir en un partit que enfrontava l'Atlante al León i que, inicialment, s'havia de disputar a l'estadi d'aquest darrer. L'epidèmia de febre aftosa que afectava aquella regió va fer que es canviés l'escenari del matx, que va acabar disputant-se al nou estadi de l'Atlante. Sobre aquesta decisió va planar l'ombra del general Núñez, personatge amb molta influència sobre el PRI i l'aleshores president Miguel Alemán, i va provocar que l'“equip del poble” fos, en aquella ocasió, conegut com el “campió de la febre aftosa”. Els anys d'esplendor de l'Atlante van arribar a la fi a mitjan anys cinquanta. El club va entrar en una altra crisi i el 1966 va canviar de propietari i va passar a mans de l'empresari litogràfic Fernando González, però no va poder canviar la seva evolució descendent, fins al punt que va arribar a baixar a segona divisió l'any 1976. Els blaugrana, ja que l'Atlante lluïa precisament aquests colors a la seva samarreta, van començar aleshores un autèntic ball de propietats que els va portar a estar en mans d'institucions públiques com l'Institut Mexicà de la Seguretat Social (entre 1978 i 1984) o el Departament del Districte Federal (entre 1984 i 1987). Va ser precisament durant la tutela pública quan el club va guanyar el seu primer títol internacional, la copa de campions de la Concacaf del 1983.

Amb tot, la dècada dels vuitanta va marcar el declivi del club, que quan va passar novament a mans privades, el 1987, va veure com era traslladat del DF a l'estat de Querétaro. Amb aquest exili, l'Atlante iniciava una vida nòmada que va portar-lo per diferents estadis fins que el 2007, després d'haver retornat a Ciutat de Mèxic, va instal·lar-se definitivament a Cancun. Durant aquest periple, el club va viure constants alts i baixos amb algun breu, però efímer, període de glòria com ara la nova copa de campions de la Concacaf, que li va permetre enfrontar-se, en les semifinals del mundial de clubs del 2009, a un altre equip blaugrana, el Barça de Guardiola, contra el qual va inclinar-se per 3-1 tot i haver-se avançat en el marcador.

Avui, allunyat dels barris populars de Ciutat de Mèxic que van constituir el seu hàbitat natural, l'Atlante continua sent considerat com l'“equip del poble”, una denominació, però, que es justifica més per la seva extensa història que no pas pel seu present.