Ídol i llegenda a parts iguals, Francesco Totti posarà fi aquesta temporada al seu idil·li amb la Roma amb 40 anys a les espatlles i més d'un quart de segle vestint de giallorosso. Un comiat previsible per a molts des de fa temps, però alhora no exempt de controvèrsia, després que l'anunci de la seva retirada arribés per boca de Monchi i no del mateix futbolista. “Té un acord amb el club. Aquest serà el seu últim any com a jugador i després continuarà com a dirigent”, va declarar dimecres passat el nou director esportiu del club italià en la seva primera compareixença.

Viu exemple d'un amor incondicional a un club i a uns colors, la història de Totti és la d'aquell nen que mai no va voler marxar i que amb el pas del temps acabaria esdevenint el rei d'una ciutat que sempre l'ha venerat. “Totti representa per a la Roma i els romanistes un autèntic ídol, un dels pocs futbolistes d'alt nivell arreu del món que sempre ha jugat amb l'equip del seu cor”, rememora a aquest diari Amedeo Carboni, antic company d'Il Capitano i testimoni directe del seu debut amb el primer equip el 1993 sota la direcció de Vujadin Boskov. “Recordo el dia de la seva estrena com si fos avui. Amb setze anys ja tenia una personalitat i un talent innegables, ja aleshores la seva carrera futbolística prometia molt”, explica l'exjugador italià, que recorda Totti com “un noi senzill i divertit que era molt estimat per tots els companys”.

En una carta dirigida als aficionats, el mateix Totti explicava els motius pels quals sempre ha estat fidel a un sol club. “Quan la meva mare va obrir la porta de casa, un grup de senyors es van presentar com a dirigents esportius. Però no eren de la Roma: vestien de negre i vermell. Eren del Milan i volien que formés part del seu equip a tota costa. La meva mare va posar el crit al cel. A la nostra família només existia una elecció possible”, recorda Totti. Tota una declaració d'intencions per entendre la rellevància d'un futbolista que amb el pas dels anys transcendiria el seu club per convertir-se en llegenda. “En aquests últims temps he vist moltes samarretes amb el número 10 amb lletres romanes i amb la paraula etern. Probablement sigui el millor terme per descriure el que significa Totti per als romanistes. Quan vaig arribar allà, la màxima referència que hi havia quant a futbolistes era el Príncep, Giuseppe Giannini, però Totti va sobrepassar tot l'imaginable a Roma”, reconeix César Gómez, giallorosso al llarg de quatre temporades a finals dels noranta, etapa en què Totti ja havia estat designat capità de l'equip de manera unànime. “Era un noi proper i molt alegre, d'aquells que fan pinya. Sempre que ha exercit de capità, ha sabut assumir el lideratge que implica el braçal tant dins com fora del camp”, destaca l'excentral madrileny.

A les ordres de Zeman, el mateix César gaudiria de primera mà de la versió més golejadora d'un Totti que, amb el preparador txec, lluiria la seva privilegiada visió de joc amb un futbol descarat i irreverent escorat a la banda esquerra. “Recordo que en aquella època a Espanya tothom reclamava la Pilota d'Or per a Raúl i a Itàlia la reclamaven per a Del Piero. No obstant això, nosaltres pensàvem que Totti estava per sobre d'aquests dos jugadors. Amb l'Helguera comentàvem que hauria pogut anar a qualsevol gran club europeu, però tothom topava amb un jugador fet a la manera antiga, que des de jove tenia clar que era romanista i que volia jugar a la Roma. No hi havia res més a dir.”

Coincidint amb l'arribada de Capello a la capital italiana, Totti va aixecar el tercer Scudetto en la història de l'entitat romanesa amb una plantilla formada per homes de la talla de Cafú, Zanetti i Batistuta. Tot i la brillant progressió de l'atacant italià, però, el seu palmarès no seria gaire extens –assoliria dues copes i dues supercopes d'Itàlia al llarg de tota la seva carrera a Roma–, i on sortosament el seu major èxit l'assoliria amb la consecució del mundial d'Alemanya l'any 2006 de la mà de Lippi. “Sempre que disputàvem partits en els entrenaments, tots el volíem en el nostre equip pel nivell que tenia”, recorda Carboni, que veu encertat l'anunci de la seva retirada. “Crec que arriba en el moment just, només Totti ho podia decidir.”