La primera final europea del Celta haurà d'esperar. Old Trafford va ser un mur infranquejable per a l'equip de Berizzo, que va empènyer fins a l'últim instant i que va poder canviar la seva sort amb una acció final de Guidetti, i que va tenir un dels grans temples del futbol europeu a la vora del precipici, però que va quedar-se a les portes de Solna, on el pròxim 24 de maig el Manchester United intentarà completar l'àlbum conquerint l'únic títol que falta en el seu palmarès.

A diferència del que havia succeït set dies enrere a Balaídos, on al Celta van trair-lo els nervis i l'ansietat de l'escenari, ahir l'equip de Berizzo va tenir una posada en escena més pròpia del que predica l'argentí, pressionant amb criteri i imprimint ritme, aprofitant la profunditat de Iago Aspas, que va obligar a intervenir Romero aviat amb una gran aturada, fent saber al United que, per molt que allò fos Old Trafford, per molt embruixament que tingués l'ambient en la nit de Manchester, aquest Celta és un equip rebel, “un grup de futbolistes que no es rendeixen”, com va definir-los el seu entrenador.

Però amb la malícia pròpia dels equips grans, amb la contundència de qui no avisa, intervenint en fred, l'equip de José Mourinho va comparèixer en el partit amb la mateixa autoritat que en l'anada. El portuguès va optar per calcar el plantejament de Balaídos i situar Ander Herrera com a eix futbolístic, escortant-lo amb dos interiors de molta exuberància física, amb arribada a l'àrea com són Pogba i Fellaini i apuntant a la potència de Rashford i de Mkhitaryan en transició per intentar penalitzar la fesomia d'un Celta que no és temorós, que defensa lluny de la seva porteria, que accepta el risc. Però tot el romanticisme de l'equip de Berizzo, envalentit davant l'alè incondicional de 2.600 gallecs desplaçats fins a territori mancunian, va saltar pels aires la primera vegada que el United va trepitjar l'àrea de Sergio Álvarez. Rashford i Fellaini van intercanviar rols: l'anglès va venir a rebre entre línies i va veure la profunditat que li oferia l'internacional belga guanyant l'esquena de la defensa venint des de la segona línia i connectant amb precisió un gran servei del seu company per tenyir encara més de vermell la semifinal.

El gol tampoc tergiversava en excés els plans del Celta. La calculadora continuava dient que amb dos gols l'equip de Berizzo tenia un lloc en la història, però al United sí que li va permetre ser més conservador, acomodar-se sobre la porteria de Romero i esperar una mica més les possibilitats del contraatac.

Pugnant contra el cronòmetre i contra el marcador, Berizzo no va trigar a incidir en el partit. Primer ho va intentar amb Jozabed per jugar entre línies, va replicar amb l'entrada de Bongonda per alliberar Iago Aspas i va acabar posant tota la pólvora que tenia guardada amb l'entrada de Beauvue.

El Celta va acceptar la seva realitat amb valentia, Sergio Álvarez, decisiu en l'anada, va mantenir viva la flama amb tres intervencions magnífiques, i Roncaglia, quan faltaven cinc minuts, connectant una centrada de Bongonda, va deixar l'eliminatòria a només una última urpada d'un Celta presa dels nervis i de la precipitació, al qual costava tenir continuïtat i fluïdesa, que ja era tot cor, impotent davant les constants interrupcions que proposava el United –una d'aquestes va acabar amb l'expulsió de Bailly i de Roncaglia– però que encara va tenir una última possibilitat de donar l'estocada amb una pilota viva dins l'àrea, una passada enrere de Beauvue que Guidetti no va saber traduir en un gol històric.