KIKO RAMÍREZ
ENTRENADOR DEL WISLA DE CRACÒVIA
“He tret neu amb la pala per poder entrenar”
El tècnic tarragoní intenta redreçar el rumb d’un dels equips més importants de Polònia
“M’he guanyat la credibilitat de l’entorn futbolístic del país”, assegura
Quan em van trucar per anar al Wisla de Cracòvia, el primer que vaig interpretar és que era una broma Quan em van trucar per anar al Wisla de Cracòvia, el primer que vaig interpretar és que era una broma
Ens hem exercitat a -12, a -13. I quan arribàvem -18 ja no sortíem perquè pot ser perillós. Ens quedàvem al pavelló Ens hem exercitat a -12, a -13. I quan arribàvem -18 ja no sortíem perquè pot ser perillós. Ens quedàvem al pavelló
“Són rodes. Entres en una, en surts, et fiques en una altra...” Així defineix Kiko Ramírez (Tarragona, 1970) la carrera d’un entrenador, i la seva es troba ara en una de nova. I és que de ser un habitual de les banquetes de segona B (Nàstic i l’Hospitalet) i també de tercera (Castelló), ha passat a ser el tècnic d’un dels equips més importants de Polònia, el Wisla de Cracòvia, al qual va aterrar el mes de gener passat amb el club convertit en un caos i amb què ha acabat renovant per una temporada més. Va agafar les regnes d’un conjunt catorze vegades campió de lliga i de les reticències inicials d’un país que el va rebre com un desconegut, al reconeixement després de redreçar el rumb de l’equip i convèncer tothom amb el seu mètode. Durant les seves vacances –ara ja és a Cracòvia treballant de nou– el preparador es va reunir amb L’Esportiu.
Ha deixat la roda de segona B, com va sorgir tot plegat?
Em van trucar per telèfon un dia, era algú que em deia que era el director esportiu del Wisla de Cracòvia, i jo en aquell moment ho vaig interpretar com una broma.
I va penjar.
No. Li vaig seguir el fil i finalment vaig veure que la cosa anava de debò. Era Manuel Junco, a qui havien parlat molt bé de mi. Llavors vaig preguntar-li de nou com es deia l’equip i vaig caure que fa temps havia jugat contra el Barça en la Champions. Aleshores, vaig anar a veure el club abans de Nadal, va sorgir l’oportunitat i no m’ho vaig pensar. He sortit de la roda de segona B i he entrat en una altra.
L’equip estava en una situació delicada.
Vaig arribar a un equip que estava en la posició catorzena de la taula. Tenia greus problemes institucionals, econòmics...era arriscat, però era una oportunitat. Com que jo crec que en el futbol, si la piloteta entra tota la resta se soluciona, doncs em vaig atrevir.
I la pilota ha entrat.
Els resultats em van acompanyar, vam poder posar l’equip entre els vuit primers, que feia una sèrie d’anys que no hi era i ens vam classificar per a la fase final del campionat. Finalment, hem acabat sisens, he renovat contracte i ara estic a punt per tornar a començar.
Com va actuar al vestidor només aterrar?
Vaig arribar en el moment de l’aturada de la lliga, i vam anar a fer una estada de dues setmanes a Turquia. A Polònia fa molt fred, amb temperatures sota zero i no es pot entrenar bé. Allà vaig aprofitar per fer cohesió de grup, per parlar amb la gent i fer un reset, l’equip ho necessitava. Amb el pas dels dies a tota la plantilla els va començar a agradar tot, com ens entrenàvem, com jugàvem.
Com va caure la seva arribada allà?
L’opinió pública deia: “Hem fitxat a un entrenador de tercera, de la quarta lliga espanyola, que no té experiència, que no coneix la lliga, ja veus el que fa el Wisla, aquest club va a la deriva...” Però de mica en mica, els jugadors van enviant missatges positius i després de guanyar en un amistós l’Steaua de Bucarest, l’equip va començar a créixer. Vam encadenar bons resultats i la gent ens va començar a respectar.
I a vostè també.
Sí. Me he guanyat la credibilitat de l’entorn futbolístic de Polònia, del club i de la plantilla. Ara estem construint un equip bastant nou per intentar quedar entre els tres primers. Aquest és l’objectiu: recuperar l’estatus perdut. Nosaltres allà, per dimensió i salvant les distàncies, som el Barça d’aquí.
Personalment, com viu el fet de ser un tècnic de primera.
És un repte. Però sempre ho he pensat i no soc jo qui ho diu, Quique Setién també ho va dir fa poc. Hi ha millors entrenadors a segona B o a tercera que a primera divisió. Això és una realitat. O millors o iguals. Hi ha gent en aquestes categories, no vull dir que jo ho sigui, molt ben preparada, i en canvi, d’altres que pel que sigui, estan a primera molt menys preparats. Això és obvi i els que som de futbol ho sabem. Zinedine Zidane al Castella, tots sabem els resultats que va treure i ara ha estat campió d’Europa dos anys i campió de lliga. Al final depenem dels jugadors. Sí que és veritat que s’ha de saber gestionar, és la millor virtut d’un entrenador. Després cadascú té el seu estil.
Aleshores?
Jo crec que hi ha molts bons gestors, preparadíssims, però el què passa és que a qui donarà l’oportunitat un president? Lògicament, com sempre has d’aguantar un entorn, és molt millor donar un equip a un internacional, a un exjugador que ha guanyat títols, perquè així la gent no dirà res, que a algú que val per a tècnic, però sense tan nom. Aleshores hi ha d’haver aquell president valent que digui: “Jo aposto per aquest entrenador.”
És una llàstima, haver-se de buscar les garrofes a fora...
Exacte. A fora, a mi em tenen molt ben catalogat, a la primera divisió de Polònia. Jo arribo aquí [a Tarragona] i estic de vacances perquè no hi ha repercussió. Allà és diferent, com ja he dit, entrenar el Wisla és com entrenar el Barça allà.
El paren pel carrer a Polònia?
Molt. Depèn de quines coses jo no les puc fer allà perquè tothom em coneix. Allà hi ha un entorn espectacular. El club és dels aficionats, en l’últim partit, que va perdre a casa, van corejar el meu nom. Són gent molt agraïda. Jo hi estic molt content. La gent relaciona Polònia, veu quatre bengales i pensen en els ultres.
D’això li volíem preguntar, dels ultres d’allà.
Sí que és veritat que entre ells, entre aficions, hi ha altercats, això és cert. Però llavors al camp nosaltres no hem tingut mai cap perill, les bengales mai ens han generat cap perill. Els partits moltes vegades comencen més tard perquè el fum de les bengales es queda per allà, però això no és cap inconvenient. No vull dir amb això que a mi m’agradin les bengales, però em refereixo que a vegades es pinta com un infern quan no ho és. Jo he anat dues vegades al camp del Legia de Varsòvia i m’hi he trobat molt bé. És clar, si vaig amb la samarreta del Wisla per Varsòvia i vaig provocant segurament algú em fotrà un mastegot. La gent em deia: “Vigila a Varsòvia, depèn per on vagis, pels carrers, si et trobes amb els ultres...”, mira, amb mi s’han fet fotos ultres. Jo no he tingut cap problema.
I què ens en diu del futbol?
A Espanya el jugador és més tècnic, té un altre futbol, un altre aprenentatge. És un jugador diferent. Ara, el jugador polonès no és coix. Té força, corre, té actitud, s’entrena, és molt competitiu. Molt. I no tothom pot jugar a Polònia. Que quedi clar. Aquí sembla que qualsevol pot jugar. No ens equivoquem. N’hi ha que amb nom han anat allà i no han triomfat. És una lliga molt ben muntada, amb equips molt físics, molt ben estructurats, que van al xoc, juguen bé a futbol.
Molts jugadors de segona B els interessaria anar-se’n cap a Polònia i n’hi ha amb propostes...
Qualsevol jugador de segona B no serveix allà. El perfil que pot anar bé a Polònia és un futbolista de segona A d’aquí cap a dalt. Ara, si tu fitxes per un equip petit de Polònia, potser sí, però per ser un reforç d’un Legia de Varsòvia, d’un Wisla, o un Lech Poznan... hem de pensar que gairebé tots els seus jugadors són internacionals. És complicat.
Li deu haver costat aprendre’s els noms dels seus jugadors...
Molt difícil. És el més difícil. Jo quan entro allà per entrenar, em trobo a tothom tapat de cap a peus. Només veig botes vermelles, verdes, negres, no reconeixia ningú. I per saber els noms, em vaig haver d’anotar el seu nom real en un lloc i com es pronunciaven en un altre. Al principi amb depèn quin nom que deia la gent es feia tips de riure... El polonès és molt difícil...De vegades en la roda de premsa em preguntaven per algun jugador i havia de rumiar qui era.
Sent l’augment de pressió en el sentit mediàtic i de l’afició?
Els resultats han acompanyat i la gent està amb mi. Ara soc un entrenador més de l’Ekstraklasa [la lliga polonesa]. La gent tenia dubtes quan vaig arribar i ara aquest any ja no en tindran. Penseu que quan vaig arribar a la televisió em van fer un reportatge, un muntatge, d’un paio que arribava amb paracaigudes parlant en mexicà. Un xou. Jo m’ho vaig prendre bé, i a final de temporada vaig anar a la televisió a un programa i ells mateixos em van reconèixer la feina i que l’equip estava molt ben treballat.
Com condiciona el fred al treball diari?
Quan vaig arribar, una setmana abans d’anar-nos a Turquia, estava tot nevat, feia molt fred i estàvem a 14 o 15 sota zero. Hi ha temperatures a les quals no es pot entrenar i nosaltres a l’aire lliure no podem parar i posar-nos a explicar un exercici perquè la gent es congela literalment. Abans de sortir explicàvem la sessió per no perdre temps i quan acabàvem, corríem ràpidament a dins cap a una sala per fer treballs d’estiraments.
A quina temperatura ha arribat a entrenar?
A -12, a -13 graus. I quan arribàvem -18 ja no podíem sortir a entrenar perquè pot ser perillós per la salut, i ens tocava anar al pavelló.
I la neu què?
Tenim dos camps de gespa i una setmana estaven amb neu permanent. Un dia vaig dir: “Aquí els equips què fan?” “Aquí els equips van al pavelló, estiren una mica, i surten a córrer. Corren, corren i corren. El treball amb pilota no es pot fer”, em van contestar. Aleshores vaig agafar una pala i em vaig ficar a treure neu. I es nota que han estat un país comunista molts anys: allà l’entrenador és qui mana i si l’entrenador ho fa, ells també. I quan em van veure a mi, va començar a venir gent amb les pales i ens vam reunir els entrenadors, els metges, els jardiners... allà traient neu. I així vam poder entrenar durant aquella setmana.
Hi ha herència esportiva del què va ser el bloc comunista, pel que fa a l’actitud dels jugadors?
Sí. La mentalitat del futbolista polonès m’encanta. Aquí a Espanya em desgasto molt perquè un exercici sigui intens, perquè la gent corri. A la que et gires estan parlant. El jugador llatí s’escapoleix. Allà dius, això i això, i el més veterà és el primer de fer-ho. És una altra cultura.
Això ho deu agrair...
Molt, però per una altra banda no és tan positiu perquè els falta iniciativa pròpia. Ells fan el que tu els manes. Jo he tingut persones del cos tècnic que fins que no he marxat jo, no han marxat cap a casa. I em demanen permís. Gent més gran que jo.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Notícies
Dissabte,27 abril 2024