El 8 d’abril passat, Baiona va acollir un dels fets més rellevants de la història recent del País Basc. Sota l’auspici dels Artesans de la Pau, ETA va escenificar el seu desarmament en un acte que va acollir una significativa representació de la societat civil basca. Entre els mediadors que van propiciar l’acord i que van lliurar a la Comissió de Verificació Internacional la localització dels arsenals d’ETA destacava la figura de Jean Noël Etcheverry, Txetx, un militant abertzale de llarga trajectòria, originari del País Basc francès.

Amb la certificació del desarmament d’ETA es tancava una etapa històrica de gairebé sis dècades caracteritzada per l’ús de la violència com a mitjà per a l’obtenció d’objectius polítics. Una violència que havia tingut sovint com a teatre la mateixa Baiona que ara era testimoni de la conversió d’ETA en una organització desarmada.

De fet, el popular barri de la Petita Baiona, que va acollir bona part dels actes públics associats al desarmament, va ser escenari, durant la dècada dels vuitanta, d’alguns dels episodis més sagnants de la repressió parapolicial contra l’independentisme basc. Entre els quals, el segrest, el 1983, dels refugiats José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala, ambdós militants d’ETA, que serien posteriorment assassinats i enterrats en calç viva a Alacant.

El principal incident violent protagonitzat pels esquadrons de la mort dels GAL es va produir justament al carrer Pannecau de la Petita Baiona, molt a prop de la concentració multitudinària que el darrer 8 d’abril va saludar el desarmament d’ETA, i va tenir lloc el 25 de setembre de 1985, en el precís instant en què la selecció espanyola es jugava, al Benito Villamarín de Sevilla, el bitllet per accedir al mundial de Mèxic de 1986. L’hotel Monbar, un establiment molt popular que havia obert les seves portes el 1974, acollia al seu bar de la planta baixa a diversos clients que seguien per televisió el transcendental partit que enfrontava Espanya i Islàndia, en què el combinat espanyol necessitava imperiosament la victòria per tal de classificar-se per a la cita mundialista mexicana. Entre els escassos parroquians, hi havia quatre refugiats bascos, un fet habitual en els bars de la Petita Baiona, un barri acostumat a la presència d’exiliats que fugien de la persecució policial espanyola.

A les 21.15h d’aquell 25 de setembre, pràcticament en el mateix instant en què el bètic Poli Rincón igualava el sorprenent gol inicial d’Islàndia que havia fet saltar totes les alarmes al Villamarín, dos homes armats van entrar al Monbar i, mentre un d’ells se situava a l’entrada per evitar que ningú en pogués sortir, l’altre caminava fins al fons del local i obria foc contra els clients que a aquella hora seguien el partit de futbol. Els dos pistolers havien arribat al Monbar en cotxe, acompanyats per dos integrants més de l’escamot dels GAL, que els esperaven al vehicle per fugir després de l’atemptat. L’atac va posar fi a la vida dels quatre refugiats, considerats per la policia espanyola com a significats dirigents d’ETA. Eren Agustín Irazustabarrena, Legrá; José María Etxaniz, Potros; Iñaki Asteasuinzarra, Beltza; i Sabin Etxaide, Eskumtoza. Els tres primers van morir a l’acte, fruit dels trets al cap i al cor. El quart, certificaria la seva defunció poques hores després, ja a l’hospital, com a conseqüència d’un impacte de bala al crani.

Tot just després de l’atac, diversos testimonis de l’atemptat van perseguir els seus autors pel carrer Pannecau, una de les artèries principals de la Petita Baiona. La persecució es va allargar fins al pont de Saint-Esprit, on el grup va poder retenir els dos dels membres dels GAL participants en l’assalt. Els altres dos, els que s’havien quedat esperant al cotxe, van poder fugir cap a Sant Sebastià, on van deixar abandonat el vehicle utilitzat en l’atemptat.

En la captura dels assassins hi va tenir un paper clau Jean Noël Etcheverry, Txetx, que, tot i així, va ser arrestat per la policia francesa després d’haver retret als agents la seva passivitat i el fet que arribessin al lloc de l’atemptat mortífer gairebé vint minuts després que fos comès.

Mentre tot això succeïa pels carrers de la Petita Baiona, al Benito Villamarín, en el partit que gairebé tots els bars del centre d’aquesta localitat bascofrancesa retransmetien per televisió, el madridista Gordillo marcava el gol que avançava la selecció espanyola i que acabaria suposant la seva classificació per al mundial de Mèxic. Al carrer Pannecau, però, ja feia estona que ningú prestava atenció a la petita pantalla. El Monbar s’havia omplert de refugiats i de simpatitzants abertzales que constataven la magnitud del que seria l’atemptat més mortífer en la història dels GAL i se sumaven als perseguidors que havien aconseguit atrapar dos dels autors dels crims que van resultar ser dos integrants dels baixos fons marsellesos, Pierre Frugoli i Lucien Mattei, que van cometre l’atemptat per encàrrec dels policies espanyols José Amedo i Michel Domínguez, amb els quals s’havien trobat la vigília a l’hotel Orly de Sant Sebastià.

Frugoli i Mattei, que en la seva fugida fallida van llançar les dues pistoles que havien utilitzat en l’atemptat, i que els havien estat facilitades la vigília per la policia espanyola, al riu Errobi, tenien una recompensa econòmica de 100.000 francs francesos (15.250 euros) per la realització de l’atac i una prima suplementària de 50.000 francs (7.600 euros) per cada refugiat basc assassinat.

L’endemà de l’atemptat, els GAL van reivindicar-ne l’autoria, mentre que ETA reconeixia que els quatre refugiats assassinats formaven part de la seva organització. L’atac, el més sagnant dels GAL, com hem esmentat prèviament, va accentuar les mesures de seguretat preses pels nombrosos refugiats bascos instal·lats a Baiona, una de les ciutats que servia de rereguarda a l’activitat d’ETA i on els seus integrants exiliats podien moure’s amb certa comoditat.

L’hotel Monbar, tancat des de maig de 2014 per una ordre municipal que considerava insuficients les mesures de seguretat, especialment les que feien referència als incendis, es va convertir en un símbol del període sagnant dels GAL i de l’activitat parapolicial contra els refugiats bascos que va marcar la Baiona dels vuitanta. Hi va ajudar també el fet que, el 1986, Kortatu publiqués, al seu disc El estado de las cosas, una cançó dedicada als fets del Monbar evocant les Campanades a morts de Lluís Llach (que justament recordaven les víctimes de la repressió policial contra una vaga obrera del 3 de març de 1976 a Vitòria): “Han vuelto a sonar, campanadas a la muerte, en el hotel Monbar, campanadas a la muerte, cuatro charcos rojos, campanadas a la muerte.” Aquell 25 d’octubre de 1985, el mateix que recordava Kortatu a la seva cançó, futbol i mort es van donar cita al Monbar i, mentre la selecció espanyola aconseguia el seu bitllet per al mundial, els GAL cometien el seu atemptat més mortífer. Eren els temps d’un plom, dels GAL i d’ETA, que gràcies als Artesans de la Pau sembla que han quedat definitivament enrere.