Lampard, Totti, Lahm, Xabi Alonso i ara Andrea Pirlo. Executor d’un estil únic i amb una visió de joc només a l’abast dels escollits, el major exponent del futbol italià en les darreres dues dècades va escriure diumenge passat l’última pàgina d’una obra futbolística irrepetible a causa dels reiterats problemes als genolls. “La meva etapa al New York City ha arribat al final. Poso fi a la meva carrera com a jugador. Vull agrair a la meva família i als meus fills el suport i l’amor que sempre m’han donat, a tots els equips pels quals he tingut l’honor de jugar, a cada company que he tingut i per acabar, i no menys important, a tots els aficionats d’arreu del món que sempre m’han donat suport. Sempre estareu al meu cor”, va escriure Pirlo en la carta de comiat amb què va posar fi a gairebé un quart de segle ple d’èxits i reconeixements. Capaç com pocs de fer del futbol un art i amb una capacitat innata per al domini de l’espai i el temps, Pirlo deixa als 38 anys un palmarès amb disset títols entre els quals destaquen especialment sis scudettos, dues Champions i el mundial assolit amb Itàlia el 2006. Conegut el seu adeu, els reconeixements no es van fer esperar. “Sempre he considerat Pirlo el millor futbolista italià”, expressava Xavi Hernández. “Va canviar el món del futbol per sempre”, afirmava l’excapità de França Patrick Vieira, rival de Pirlo en la final del mundial de Berlín i fins diumenge passat el seu tècnic al NY City. “Qui ha jugat amb l’Andrea sap el que significa la paraula únic. Un campió que ha alternat classe, elegància i humilitat”, descrivia Buffon, company de Pirlo i protagonista de l’inici del cicle hegemònic que encara dura. Il Maestro diu adeu.