Futbol internacional
Un any de remuntada
365 dies després del fatal accident d’avió de l’equip brasiler, en què van morir 71 persones, els quatre supervivents recuperen la quotidianitat mentre les famílies de les víctimes lluiten per cobrar la indemnització
“És un renaixementi he de celebrar la possibilitat d’estar viu” explica un dels supervivents
La matinada del 29 de novembre del 2016, tota la il·lusió d’una petita ciutat del gegant Brasil va acabar de sobte en menys de vint minuts, el temps límit de combustible que tenia el vol 2933 de la companyia LaMia, de capital veneçolà amb seu a Bolívia. El pilot Miguel Quiroga va rebre l’avís de l’aeronau i, quatre minuts després, ja baixava en direcció a l’aeroport colombià José María Córdova, però la mala sort es va creuar en el seu camí quan un altre avió va sol·licitar prioritat en l’aterratge per pèrdua de carburant. Tantes vegades va arriscar per estalviar en energia que aquest cop no va poder escapar d’una desgràcia anunciada. El LMI2933 es va haver de quedar en zona d’espera i a 30 km del destí va patir una apagada elèctrica que el va fer caure sense control a la muntanya Cerro Gordo, avui rebatejada Chapecoense.
El modest Chapecoense es dirigia cap a la ciutat de Medellín, a Colòmbia, per jugar el partit d’anada de la final de la copa sud-americana, el que equivaldria a l’Europa League, contra l’Atlético Nacional. El verdão es trobava en el moment més important de la seva història i la intenció era continuar escrivint pàgines al llibre dels rècords. En tan sols cinc anys, l’equip havia ascendit de quarta a primera divisió brasilera i, només un any més tard, es va classificar per a la competició continental. La temporada següent, en la primera vegada que jugava el torneig sud-americà, va aconseguir arribar fins a la final. Els directius del club van llogar l’aerolínia per uns 100.000 euros sortint des de Santa Cruz de la Sierra, a Bolívia, i després de la negativa d’una tècnica per considerar insuficient el pla de vol, finalment l’avió es va enlairar amb nou tripulants i seixanta-vuit passatgers.
Entre la magnitud de la tragèdia, sis persones van aconseguir sobreviure, una “total incomprensió perquè és il·lògic sortir d’això amb vida” en paraules de l’únic periodista supervivent Rafael Henzel, que assegura que “són una prova de Déu”. Així ho explica al llibre Vive como si estuvieras de partida, en què relata tota la catàstrofe i fa una profunda oda a la vida amb consells per ser més feliç i aprendre a valorar i agrair el que hom té. Rafael explica que va néixer dues vegades, l’any 1973 i el 2016, i que té dues nacionalitats, la brasilera i la colombiana. “És un renaixement i he de celebrar la possibilitat d’estar viu” i per això s’esforça a propagar la seva vitalitat també a través de les ones de la Radio Oeste Capital FM de Chapecó. El locutor esportiu va canviar quatre vegades de seient i creu que el destí el va salvar perquè el seu propòsit de vida encara no estava complet. “La meva missió és difondre que els miracles existeixen i reconfortar les famílies dient, per exemple, que les víctimes no van patir.” Així ho confirmen també els tres jugadors supervivents, i és que cap d’ells recorda el mateix instant de l’impacte. Hi ha un espai de temps buit en les seves memòries entre el moment en què l’avió es queda a les fosques fins quan obren els ulls després del desmai, ja amb l’aparell estavellat a Cerro Gordo.
Els futbolistes
La del porter Jackson Follmann, que va perdre la cama dreta i es va haver de sotmetre a diferents operacions de tòrax, crani i turmell, és probablement la imatge més dura dels que es van salvar. Tot i això, Follmann ha aconseguit acostumar-se a la pròtesi i entrenar-se per al futbol paralímpic. El Chapecoense recentment l’ha anomenat ambaixador del club durant els propers tres anys i és comentarista d’una important televisió brasilera. En l’aspecte personal, s’ha casat amb la seva parella, un enllaç que inicialment estava previst per desembre de l’any passat. El primer passatger rescatat, el lateral Alan Ruschel, va ser operat dues vegades de la columna i a principis d’any ja feia treball amb el grup. En pocs mesos ha guanyat de nou el seu espai a l’equip i ha aconseguit ser titular en quatre ocasions. L’últim supervivent, el central Helio Neto, s’entrena per poder tornar a jugar l’any vinent.
L’alè d’esperança que emanen els supervivents és totalment contrari a la realitat de les famílies de les víctimes, ja que no només han perdut els seus éssers estimats, també continuen encara pendents de la justícia per poder rebre les indemnitzacions, i tot indica que la situació va per llarg. En aquest any d’investigacions s’han descobert una sèrie d’irregularitats sobre el funcionament de l’empresa aeronàutica, fet que dificulta el pagament. La companyia boliviana Bisa va realitzar la pòlissa juntament amb l’anglesa AON i al·lega que no pot pagar perquè no ha cobrat pel servei de LaMia. Les dues asseguradores van oferir un fons humanitari de 200.000 euros per víctima (reduint deu milions d’euros el contracte inicial) amb la condició que el col·lectiu denunciant renunciés a futures accions legals, però les famílies s’hi van negar. A més, noves línies d’investigació sospiten que LaMia no pertany al pilot mort en l’accident ni al desaparegut Marco Antonio Rocha, com constava en els documents presentats, sinó que els amos de la companyia seria la família veneçolana Albacete, que va rebre el pagament del viatge per mitjà d’un compte corrent obert a Hong Kong. De moment, hi ha cinc persones imputades en el cas, de les quals tres van ingressar a la presó i de seguida van ser alliberades. Són Gustavo Vargas Villegas, responsable de l’oficina de registres de la Direcció General d’Aeronàutica Civil de Bolívia; el seu pare Gustavo Vargas Gamboa, gerent de LaMia i detingut per homicidi involuntari, i Joons Teodovich, de l’Administració d’Aeroports i Serveis Auxiliars a la Navegació Aèria. Celia Castedo, la funcionària que va fer les primeres observacions en el pla de vol, està refugiada al Brasil. En pocs dies, es presentarà oficialment l’informe final sobre la tragèdia.
La permanència
Mentre la justícia no s’acciona, el club ha continuat el seu dia a dia en la lluita per remuntar aquesta fatalitat. Els responsables del Chapecoense van haver de treballar a contrarellotge en la reconstrucció de l’equip per a la nova temporada 2017 fent pujar jugadors del B i tancant cessions d’altres equips brasilers. El 21 de gener, el Chapecoense tornava a l’Arena Condá per jugar un amistós contra el Palmeiras, on va rebre el trofeu de campió de la copa Sud-americana, per petició de l’Atlético Nacional. Una temporada que els va portar fins a Barcelona, on van rebre un dels homenatges més grans a nivell internacional al trofeu Joan Gamper. Fa pocs dies, l’esforç de tot el club va ser recompensat i van poder entonar de nou el crit de “Vamos, vamos, Chape!” per commemorar la continuïtat del verdão a la primera divisió.
En el trist aniversari del primer any de l’accident, el club no ha volgut organitzar cap homenatge per respecte a les famílies. Així ho va comunicar en una carta dirigida a la torcida, on demanava pau i reflexió, però sí que ha facilitat un espai de record a través d’un portal web. I també va obrir les portes de l’Arena Condá on els ciutadans s’hi van aplegar per deixar-hi flors i resar junts.
Notícies
Divendres,26 abril 2024