Una de les tribunes més acolorides del futbol francès, tancada. L’equip amb més lligues del país, desnonat. Enfrontaments entre ultres i policies al carrer. Saint-Étienne veu com els esdeveniments se succeeixen amb una rapidesa angoixant. Des de la derrota, dolorosa (0-5), en el derbi del Roine-Alps el passat 6 de novembre, des que Nabil Fekir va desafiar la tribuna del Geoffroy Guichard traient-se la samarreta de l’Olympique de Lió i ensenyant-la al públic, el verd del Saint-Étienne s’ha anat tenyint de negre. El que havia de ser una temporada il·lusionant amenaça de tornar un malson.

Deu vegades campió de França, club amb tradició i amb un dels estadis més calents del campionat, l’ASSE va voler canviar de segell durant l’estiu. Després de nou temporades amb Christophe Galtier a la banqueta, un entrenador carismàtic i amb un caràcter de ferro però amb una recepta futbolística no especialment suculenta, el club va decidir virar cap al joc associatiu, amb l’esperança de poder afegir vistositat als resultats i va veure en Óscar García, criat en el context infal·lible del Barça i sota la supervisió de Johan Cruyff, el millor candidat per comandar un procés que va quedar en les bones pretensions i que mai es va arribar a plasmar en fets, amb la política de fitxatges com a gran cavall de batalla. El Saint-Étienne, encapçalat pels seus dos presidents, Bernard Caiazzo i Roland Romeyer, va invertir una quantitat notable durant l’estiu –quasi 20 milions d’euros segons Transfermarkt–, la meitat dels quals a convertir Loïs Diony (Dijon), un davanter potent però no especialment brillant tècnicament, en el fitxatge més car de la seva història. Però aparentment el Saint-Étienne mai va arribar a ser un equip dotat per governar partits i, malgrat que Óscar va fer una feina força notable i el va convertir en un equip resistent tàcticament –el va deixar sisè en la classificació–, la seva paciència es va trencar a mitjan novembre, quan va decidir, per causes alienes als resultats, fer un pas al costat. Des d’aleshores, si bé l’equip ja havia mostrat algun símptoma de dubte abans del comiat del tècnic de Sabadell, el Saint-Étienne s’ha vist engolit per una voràgine de negativisme desbordant: encadena nou partits consecutius sense guanyar en la Ligue 1 –no passava des del 2010–, Julien Sablé s’ha convertit en el primer entrenador incapaç de guanyar cap dels primers sis partits que dirigeix –4 derrotes i 2 empats–, l’equip ja ha perdut els mateixos enfrontaments (3) al Geoffroy Guichard que en tota la passada temporada i ha encaixat 31 gols en 18 jornades –una xifra només empitjorada la temporada 1995/96, quan en va rebre 32–. Amb l’afegit de la tensió social, amb els ultres demanant dimissions en les altes esferes i protagonitzant una batalla campal que va deixar diversos agents ferits divendres a la nit, el Saint-Étienne va acabar per palesar la seva deriva amb una actuació decadent, sent incapaç de competir ni que fos mínimament contra un Mònaco que mai abans havia aconseguit guanyar per quatre gols l’equip stéphanois. “Això és molt dur de viure, sobretot per als meus futbolistes”, reconeixia en calent Sablé, conscient de que la silueta del descens ja ha deixat el seu equip, un dels històrics del futbol europeu, en la penombra.