També hi ha treva per al Real Madrid, que per un dia va despertar del malson en què s’ha convertit la temporada per adjudicar-se una victòria de prestigi a Mestalla, sortint indemne de moments de desgovern, sobrevivint als trams de rauxa d’un València més intimidador que precís i colpejant amb la contundència amb què solia fer-ho en els seus dies de millor salut.

En el retorn de la BBC a l’onze, 279 dies després de l’última vegada, el conjunt de Zidane va entrar en territori minat amb els millors propòsits, intentant assumir els galons de qui encara avui, tot i el seu caminar capcot, és campió de lliga i d’Europa, i sobretot ho va plasmar en la gestió de les arribades: mentre que el València no va saber facturar les seves, amb una rematada de Rodrigo a porta buida per sobre del travesser i un xut de Guedes acariciat per Keylor Navas a córner, el Madrid va somriure cada vegada que va ensumar l’àrea de Neto. I sempre amb els mateixos protagonistes: Montoya, que va cometre dos penals, i Ronaldo, que els va executar tots dos amb la seva destresa habitual.

Força penalitzat per les absències, amb Coquelin havent d’arromangar-se i jugar de central i un Garay que va viure una primera part accidentada per un xoc amb el seu porter, el València va hipotecar-se la tarda amb una acció fugaç, en què un córner a favor va acabar-se traduint en un penal en contra en qüestió de segons. El que va trigar Ronaldo a travessar el camp, fomentar la combinació entre Marcelo i Benzema i acabar sent ell mateix víctima de l’entrada d’un Montoya maldestre en la urgència. Primer a l’esquerra de Neto, no va fallar el portuguès, que va canviar de costat en la segona pena màxima, ara per una empenta del mateix Montoya sobre Benzema.

El Madrid va saber cuinar un argument amable en un estadi històricament hostil, amb una afició ahir més centrada a qüestionar les decisions del català Estrada Fernández –totes dues encertades–, però quan ho va tenir tot a plena ebullició, no va refredar el partit a una temperatura més tèbia, allunyada d’un vertigen que només li podia jugar en contra. I el València va tenir el gir de guió a l’abast amb un retorn frenètic al partit, jugant amb molt de ritme i, per moments, generant sensació d’ofec en un Madrid que va veure com Santi Mina retallava distàncies a la sortida d’un córner i com Keylor Navas havia de posar el peu per desbaratar una acció deliciosa de Parejo. Conscient de la inèrcia del partit, Marcelino va avivar el foc amb Zaza i Andreas Pereira, però quan la foguera començava a agafar color, el Madrid va saber treure l’extintor per sufocar les flames de Mestalla, primer abaixant el ritme del joc i després per extingir-lo amb dues fuetades finals. Marcelo, després d’una doble associació amb Asensio, va fulminar Neto i Kroos, amb una paràbola arran de terra marca de la casa, va acabar de tatuar un somriure blanc en plena crisi.