Kabul, la capital de l’Afganistan, és una ciutat que ha viscut bona part dels seus dos darrers segles d’existència en permanent conflicte. Des de la primera guerra angloafganesa, durant el segle XIX, fins a la invasió internacional que va enderrocar el règim dels talibans que protegia Osama Bbn Laden, els episodis de pau que ha viscut l’Afganistan han estat més aviat escassos i sempre han anunciat l’arribada d’una nova contesa bèl·lica. N’és una bona mostra la situació que viu en l’actualitat la capital afganesa, que pateix de manera periòdica sagnants atemptats protagonitzats per la insurgència dels talibans o per membres d’Estat Islàmic, fins al punt que l’OTAN ha hagut de fer marxa enrere i revocar la decisió de retirar-se per complet del país.

En un context de tensió permanent com el que viu Kabul, actes com el de jugar a futbol esdevenen tota una declaració simbòlica de la voluntat dels seus ciutadans de construir una certa normalitat malgrat els actes de violència que sovint la pertorben. Així, doncs, cal situar en aquesta lògica la decisió de les autoritats afganeses d’impulsar, a partir del 2012, curiosament coincidint amb l’inici de la retirada de les forces internacionals del país, la primera gran competició esportiva d’abast nacional que havia acollit mai l’Afganistan: la Premier League afganesa, batejada amb el nom de Roshan, fruit del patrocini que, a imatge del que succeeix en les principals competicions d’arreu del planeta, hi va establir la principal empresa de telecomunicacions afganesa.

La creació d’aquesta nova competició suposava un salt important per al futbol afganès, ja que, per primera vegada des que aquest esport va ser introduït al país, durant la dècada dels 20 del segle passat, es creava una lliga que pretenia la participació de representants de tot el territori. Fins aleshores, la principal competició afganesa havia estat la lliga de Kabul, creada el 1946 amb la participació exclusiva de clubs de la capital i sotmesa a nombroses interrupcions fruit de les vicissituds patides des d’aleshores pel país, amb la guerra contra els soviètics i el posterior conflicte civil que va acabar amb els talibans al poder, com a principals episodis d’aquesta història tràgica.

Una de les principals singularitats de la nova lliga afganesa, impulsada el 2012, va ser l’acord que dictava que la competició estaria integrada exclusivament per vuit equips que representarien les diferents regions de l’Afganistan. Aquesta decisió va suposar el naixement de vuit nous clubs que tenien la missió d’esdevenir els estendards futbolístics dels seus respectius territoris. La regió del gran Kabul, la de més tradició futbolística, va veure com assumia la seva representació el nounat Shaheen Asmayee FC, o el que és el mateix, el Falcó d’Asmayi, una de les dues muntanyes situades al bell mig d’aquesta ciutat, popularment coneguda amb el nom de Turó de la Televisió, perquè acull nombroses antenes destinades a l’emissió del senyal televisiu, un cim que acollia una antiga fortalesa el domini de la qual havia estat objecte d’intensos combats durant les diverses guerres afganeses.

Al marge de la seva estructura, l’altra gran singularitat va ser la manera de constituir les plantilles dels diversos equips que havien de competir-hi. Un volum important dels jugadors que s’havien d’integrar a les files de clubs com el Falcó d’Asmayi van ser elegits a través d’un reality show televisiu, que sota el títol de Maidan e Sabz (‘camp verd’), tenia com a objectiu que els teleespectadors designessin alguns dels integrants de l’equip de la seva regió.

Aquesta inèdita decisió, fruit d’un acord entre la Federació de Futbol Afganesa i el grup mediàtic Moby, va tenir una gran acollida de públic i va servir perquè diverses regions del país on aquest esport tenia una escassa tradició s’enganxessin al futbol. Òbviament, l’acord va comportar que els partits de la nova lliga fossin televisats pels canals del mateix grup mediàtic en una pràctica importada de les principals competicions europees, en què el negoci televisiu constituïa una part substancial del negoci futbolístic.

L’objectiu de la Premier League afganesa, però, transcendia l’àmbit esportiu i de negoci que en l’actualitat identifica les principals competicions futbolístiques del planeta. Els seus impulsors tenien la finalitat d’unir el país a través del futbol, una missió complicada atenent la diversitat cultural i lingüística de l’Afganistan i, especialment, els conflictes lliurats pels seus grups ètnics en les darreres dècades. Tot i així, la iniciativa va ser molt aplaudida per institucions com l’Alt Consell Afganès de la Pau, un organisme creat durant la presidència de Hamid Karzai i que tenia com a objectiu negociar la pau amb els talibans, que va considerar que el desenvolupament de competicions esportives constituïa una oportunitat.

Precisament, la situació de permanent conflicte va motivar que els impulsors optessin per un format modest: una competició de tres mesos, entre l’agost i l’octubre, limitada a 18 partits i disputada exclusivament a dos estadis de Kabul, a causa de la falta de seguretat existent a la resta de territoris del país. Així, doncs, l’estadi Ghazi (Heroi), construït el 1923 durant el regnat del rei Amanullah Khan i batejat amb aquest nom pel seu paper en la victòria afganesa en la tercera guerra amb els britànics que va suposar el reconeixement de la independència de l’aleshores regne d’Afganistan, es va convertir en l’escenari de la majoria dels partits de la lliga afganesa, congregant sovint un nombre important d’espectadors. Una situació que contrasta amb el fet que, aquest mateix estadi, havia estat utilitzat, durant el regnat dels talibans, entre 1996 i 2001, com a escenari preferent de les execucions dictades pel règim que de vegades aprofitava la mitja part dels escassos partits de futbol que tolerava per procedir a realitzar-les.

Tot i que el primer títol de la Premier League afganesa, disputat el 2012, va anar a parar a mans del Toofaan Harirod FC (‘la tempesta del riu Hari’), el club representant de la regió occidental del país, el cert és que des d’aleshores els Falcons de Kabul han exercit un domini aclaparador en la competició imposant-se en quatre campionats (2013, 2014, 2016 i 2017) i deixant escapar només el del 2015 en els penals contra el De Spin Ghar Bazan FC (‘l’astor de la muntanya de Spin Ghar’), el representant de la regió de l’est.

Curiosament, la final dels dos darrers campionats ha tingut una evident càrrega política, ja que oposava el club de la regió del gran Kabul, i per tant símbol del cor del poder i del govern central, amb el De Maiwand Atalan FC, els Campions del Mont Maiwand, l’equip que representa la regió del sud-oest, que continua sent un feu dels talibans i un important focus d’insurgència antigovernamental. Les dues finals entre els equips d’aquestes regions, que simbolitzen posicions diametralment oposades dins de l’espectre polític afganès, es van disputar amb normalitat i la victòria dels Falcons de Kabul va ser àmpliament celebrada als carrers de la capital. Uns carrers que, tot i les alegries que viuen a propòsit dels èxits nacionals del seu equip de futbol, continuen sent encara escenari recurrent de sagnants atemptats que evidencien que la normalitat, malgrat la lliga de futbol, encara no hi ha arribat.