Pel camí de les estre­lles

Sub­a­sic va acon­se­guir la titu­la­ri­tat a la por­te­ria del Haj­duk tan bon punt va ater­rar al club, i només una tem­po­rada després ja va gua­nyar el seu pri­mer títol, la copa de Croàcia, i sent molt impor­tant, fet que li va val­dre la seva pri­mera con­vo­catòria amb la selecció abso­luta dels esca­cats. Al davant, però, tenia ni més ni menys que Ple­tikosa, així que durant cinc anys es va haver de con­for­mar amb ser el seu suplent. El que pocs sabien és que ja per aque­lles dates, tot i no jugar, sem­pre que es posava l’equi­pa­ment de Croàcia Suba duia a sota de la samar­reta una altra en record del seu amic Cus­tic.

I després de tanta espera fent feina a Split, la car­rera espor­tiva de Sub­a­sic va fer un gir el Nadal del 2011, coin­ci­dint amb l’arri­bada del mag­nat rus Dimi­tri Ribo­lov­lev al Mònaco, lla­vors a la segona divisió fran­cesa, amb la intenció de retor­nar-lo a l’elit. I és que en aquell mateix mer­cat d’hivern el club del prin­ci­pat ja va fer diver­ses incor­po­ra­ci­ons, i una va ser la de Sub­a­sic, que no va dub­tar a accep­tar l’oferta de sor­tir de Croàcia. En el seu pri­mer curs a Mònaco, Suba es va fer famós perquè va mar­car un gol de falta directa con­tra el Bou­logne, i en el següent, perquè va ser el millor por­ter de la Ligue 2, eri­gint-se en una peça vital en el desit­jat retorn del Mònaco a pri­mera. I des de lla­vors, Sub­a­sic ha estat l’amo i senyor de la por­te­ria del club mone­gasc, mal­grat els temors que li va pro­duir el fit­xatge de Víctor Valdés, fins acu­mu­lar 274 par­tits en cinc tem­po­ra­des i mitja, i amb la lliga 16/17 i el premi a millor por­ter de la com­pe­tició en el pal­marès.

Asso­lit l’èxit en l’àmbit de clubs, al somni d’infan­tesa de Sub­a­sic li fal­tava una part impor­tant: acon­se­guir alguna fita impor­tant amb la seva selecció, i després del duríssim cop que va supo­sar l’eli­mi­nació de l’Euro­copa de França de fa dos anys, en la pròrroga dels quarts de final, con­tra Por­tu­gal, el por­ter va ser cons­ci­ent que, amb 33 anys, el moment hau­ria de ser a Rússia o no seria mai. Com a l’Euro­copa, Croàcia va sig­nar una fase de grups estel·lar, i va que­dar davant de l’Argen­tina, però una altra vegada es va veure entre l’espasa i la paret en la pri­mera eli­mi­natòria, en què la com­ba­tiva Dina­marca va ser capaç d’aguan­tar fins forçar la tanda de penals, i amb un Kas­per Sch­meic­hel molt encer­tat, capaç d’atu­rar tres llançament, un a Modric en el minut 115 i dos en la tanda defi­ni­tiva. Sub­a­sic, però, en va des­viar tres, a Erik­sen, Schöne i Jor­gen­sen, igua­lant la històrica actu­ació del por­tuguès Ricardo en el mun­dial del 2006, con­tra Angla­terra, per man­te­nir ben viu el somni. I per això, com va fer Ini­esta amb Jar­que en la final del 2010, Suba no ho va dub­tar i, amb l’eufòria del moment, es va treure la samar­reta per mos­trar al món la figura del seu enyo­rat Hrvoje Cus­tic, i amb el número 24, per l’edat que tenia quan va morir, la millor manera d’home­nat­jar-lo. “Ell estarà sem­pre amb mi. No només en la samar­reta, sinó en el meu cor”, va afir­mar després del par­tit. “El dia de l’acci­dent vaig per­dre un fill, en Hrvoje, però en vaig gua­nyar un altre, en Dani­jel”, va dir per la seva part Svetko Cus­tic, el pare de Hrvoje. I és que Sub­a­sic s’ha cap­fi­cat a fer rea­li­tat aquell somni que Cus­tic i ell com­par­tien men­tre mira­ven ple­gats el mun­dial del 1998 per la tele­visió, el d’arri­bar a la gran final d’una copa del món. Encara fal­ten 180 minuts per mirar d’acon­se­guir-lo, tot i que els davan­ters rivals ja saben que, quan xutin a la por­te­ria de Sub­a­sic, allà hi haurà qua­tre braços que el mira­ran d’atu­rar.