Crec que s’extrapolen coses que no són extrapolables. La lliga belga estava acabada, amb un líder molt destacat. Faltava un play-off que fan per tenir més jornades. I a Itàlia, qui ho demana és qui està a baix. No crec que sigui extrapolable.

Sí. És que no crec que tingui sentit pensar en la temporada següent si no pots acabar aquesta. Si no s’acaba aquesta és perquè no es pot sanitàriament. I si no es pot, vol dir que tampoc podrà començar la següent. És un encadenament. I el que s’ha de procurar és que no se’n vagi tot pel forat. S’ha d’acabar aquesta temporada, tant des del punt de vista esportiu com des de l’econòmic.

M’és igual, però crec que també es podria alternar. La separació és més pels viatges. Diumenge jugues a Sevilla i dimecres te’n vas a un altre lloc d’Europa. Forma part més de la prevenció.

Forma part de l’encadenament que dèiem. És un tema que la UEFA i el sindicat de jugadors poden treballar en cinc minuts, si la perspectiva sanitària i esportiva està clara. Si queda clar que al juliol i a l’agost es pot jugar, crec que arribar a un acord és facilíssim, perquè totes les parts hi estan interessades.

S’han de combinar dues coses: reduir el risc al màxim, amb concentracions i controls, però també hi ha el fet que els jugadors no poden sortir del confinament i posar-se a jugar, necessitaran fer una pretemporada com a mínim de quinze dies, en què s’hauran de combinar l’aspecte sanitari i el físic. Hi haurà més prevencions que en una pretemporada normal.

Sí. Potser aquell positiu es pot aïllar, però si això passa pot quedar molt en risc perquè evidentment la salut de la gent és el primer que hem de preservar.

Sí. Si no es pot acabar la temporada, està tot en risc. És el que deia. Si no es pot acabar aquesta, tampoc es pot començar l’altra. I com condicionarà el calendari de la següent, ja ho veurem. Però afectarà tota mena de contractes, no només de televisions: de jugadors, patrocinadors..., tot. Si malauradament el futbol entra en aquesta dinàmica, tot quedarà no vull dir enlaire, però s’ha de veure com quedarà.

Sí, tot i que s’ha de mirar per lligues. La lliga anglesa i l’espanyola venen de períodes de guanys. Els italians i els francesos continuen amb pèrdues. Hi ha més perill a França o a Itàlia que a Alemanya o Anglaterra. Evidentment tothom quedarà afectat, però la fortalesa d’anglesos, alemanys i la lliga espanyola és superior a la d’altres. I ja no parlo de les mitjanes o petites.

Jo crec que s’utilitzarien més tots els dies de la setmana. Estaràs en situació d’emergència i hauràs d’adequar els calendaris per facilitar-ho. Com que ja estàvem en una lliga asimètrica, es pot haver de revisar alguna jornada. Quan sapiguem que es pot jugar, ja mirarem la millor manera de combinar-ho tot.

Dilluns no ho sé, perquè hi ha una mesura cautelar. Ara prefereixo saber quan es pot jugar, després ja muntarem la programació.

Això són proclamacions de cara a la galeria. Allò de fer veure que afavoreixes el soci. És que a més no vol dir res. Jo tampoc vull jugar a porta tancada. Ni el Madrid, ni el Liverpool. Aquest no és el tema. Què vol dir: que sanitàriament no es pot i el Barça jugarà amb públic? No diguem ximpleries.

Sí. Però, en aquest cas, aquests paràmetres no funcionen. Estem parlant de la salut no només dels jugadors, sinó també dels aficionats. No posarem en risc la gent dient ximpleries per quedar bé davant del personal.

Jo crec que, amb les conseqüències que generarà el coronavirus, hi ha d’haver prioritats. I rescatar el futbol no serà la primera prioritat, ni de bon tros, que tindrem sobre la taula.

Anant bé, s’hauran perdut tres o quatre mesos que no tornaran, ja no es recuperarà aquest moviment econòmic. És un problema global que afecta a tot arreu. El que s’està perdent ara s’està perdent del tot, i això és un cop econòmic i social importantíssim. Quan puguem reflexionar sobre com sortim de la situació, la primera prioritat no serà el futbol. Hi ha la gent que s’ha quedat sense feina, empreses que han hagut de tancar i altres que potser ho hauran de fer. L’escenari és molt precari. La globalització del problema també complica les sortides.

Com a mínim ajudarà a posar els peus a terra, encara que sigui perquè hi estàs obligat i ja no tens aquesta disponibilitat. Allò que diu Bartomeu que ara no es compraran jugadors sinó que es faran intercanvis, és parlar per parlar. No és canviar tres espelmes per un ciri. El que és lògic és que les inversions i el malbaratament econòmic de tots aquests superfitxatges que s’han anat fent no es podran fer. No pas perquè els dirigents hagin posat seny, sinó perquè no tindran diners a la caixa. Ni te’ls deixaran amb la facilitat amb què te’ls deixaven, ni els altres clubs et permetran un “Ja em pagaràs” amb tanta confiança com es feia. Tot l’ordre econòmic intern del futbol canviarà. I això és bo des del punt de vista econòmic, però fonamentalment des del punt de vista social. Per treure a la gent del cap que és normal fer aquestes bestieses.

És el que deia. Si no acabem aquesta temporada, tampoc sabem quan començarà l’altra, com modificarem els calendaris, etcètera. Obligatòriament les parts implicades hauran d’asseure’s i valorar com afrontar el futur, en funció, d’una banda, dels danys patits i, de l’altra, de la perspectiva. I si arribem en una situació que només es pogués jugar a porta tancada? No dic pas que passi, però davant d’una hipòtesi com aquesta, hi hauria molts ingressos perduts. Tothom ha d’asseure’s, reflexionar i veure com es pot redimensionar. Ara és fer futurologia.

Crec que nosaltres formem part d’aquest món. Hem ajudat al seu desenvolupament i afermament. En aquesta dinàmica, hi continuarem. Fins on s’arribi o on es redimensioni, ja ho veurem, però formarem part d’aquest procés.

Potser sí, per tot el que hem dit, perquè s’han perdut molts diners i no sabem com es dibuixa exactament el futur. S’haurà de reveure, i la lògica diu que a la baixa. Però ara és impossible de saber a quins nivells.

És que això és una obligació. A mi no m’agrada que es digui “Estamos en guerra”. A les guerres ningú posa limitacions. La màquina ha de funcionar, no només perquè aquesta crisi no l’han de pagar els de sempre, que no en tenen cap culpa com de fet tampoc la tenien en l’anterior, sinó també perquè engegar la màquina és l’obligació de l’Estat. Perquè pensar que la gent podrà reiniciar les coses quan puguem sortir al carrer és utòpic. Totes aquestes caigudes no es recuperaran perquè sí. S’ha d’engegar la màquina. L’Estat no només ha de donar facilitats, ha de donar diners. Hi ha moltes maneres: directament a la gent, ajudant les empreses... Ara diuen que avalen crèdits, però amb això només dones seguretat als bancs; a les empreses i als autònoms no els resols la papereta, només els endeutes. Espero que tots aquests mites que ens han fet tant mal sobre límits d’endeutament ens els traguem del damunt. Ja sabem que Europa no ens ho resoldrà, perquè el projecte europeu s’ha eutanasiat ell mateix i no ofereix cap resposta.

L’Estat, la màquina de fer bitllets d’Espanya. L’Estat ho ha de fer obligatòriament, perquè si no tot l’entramat econòmic s’enfonsarà. Ja veig que s’hi estan resistint, amb els dubtes sobre les mesures als autònoms o no ajornant els impostos per donar liquiditat. És obligatori que l’Estat canviï aquesta actitud.

Els aspectes culturals de l’oci en alguns sectors necessiten ajudes públiques. Sense entrar en si ho fem bé o malament, que crec que es fa malament, però aquesta és una altra discussió. L’oci és necessari en les bones situacions i en les dolentes. S’haurà de redimensionar econòmicament. Tot s’haurà de posar una mica a lloc en funció de quina sigui la sortida de la situació, del mal que hagi causat. Ara no hi ha un dia que tot s’ha acabat. Hi haurà hagut un desgast social, amb gent morta, amb gent afectada, amb el sistema sanitari potes enlaire. Tot això s’ha d’assumir. I després hi ha una repercussió econòmica brutal. Tots ens hem de replantejar com anem sortint del forat, i aquí és on l’Estat ha de tenir un paper important engreixant la maquinària.

Ho hem hagut d’aturar tot. És com el futbol sense públic. Els rodatges són un treball col·lectiu. Tot i que fem programes des de casa, que és tota una experiència, recuperar els rodatges segurament en un primer moment serà difícil, perquè hi ha molta gent al voltant. Ja veurem quan ho podrem atrapar.

Evidentment. Nosaltres ja fem moltes coses en remot, doncs en farem més. Hi haurà menys presència física. Lògicament, intentant que no afecti la qualitat de manera important.

Bé, però el VAR està centralitzat. Hi ha menys risc físic presencial.

No, perquè és típic del nuñisme: es fa el caldo perquè els jugadors se sentin pressionats i continues deteriorant la relació dins el club, el vestidor, l’estructura i la directiva. I això, com tothom sap, té un efecte corrosiu important. Però com que a ells només els interessa salvar la cara, van fent. Si és més fàcil asseure’s. Qui són els capitans?: gent que fa quinze anys que és al club. És més fàcil parlar-hi i buscar solucions. No cal muntar aquest número. És que no ha canviat res. Les bajanades que va inaugurar Núñez.

És que el Barça estava en una situació crítica abans d’això. El deute del Barça és impressionant, per molt que ho amaguin. La crisi econòmica del Barça no vull dir que fos insalvable però sí gravíssima, existia abans del coronavirus. I ara s’ha agreujat, perquè hi ha una sèrie de diners que a més els clubs més importants són els que més en perden: samarretes, museu... Pels abonaments suposo que alguna mesura s’haurà de prendre. Si es juga sense públic, hi ha ingressos per entrades que perds. Tot això, que no és responsabilitat seva, agreuja el forat, d’una banda, i la capacitat de recuperació. Les possibilitats de finançament no seran les mateixes. I els diners que vas invertir en Dembélé o Coutinho, i que pensaves que podries recuperar-ne una part important, ara ja no podrà ser. Això directament ja no és culpa seva. I ara portarem Neymar? A canvi de què?, de tres jugadors que li encaixin al PSG? Es diuen ximpleries.

Això els ha ajudat una mica, però és igual, perquè hi ha procediments judicials, que trigaran més a sortir, però sortiran. És com amb la pressió als jugadors: vas tirant merda. És la mateixa mecànica.

Crec que el play-off no perilla. Veig molt difícil que el Girona pugui lluitar per l’ascens directe, perquè el Cadis i el Saragossa estan molt forts. Potser sí que es va patinar una mica al començament, però crec que ara l’equip estava en molt bona dinàmica.

Seria dolent per a tothom, per al Girona i per als altres. Per al Cadis i el Saragossa, per exemple, què implicaria no pujar? Si el Girona ha de continuar un any més a segona A, tindrà no només els problemes derivats d’aquesta crisi, sinó els problemes derivats de no poder pujar i de tenir una plantilla que no està mesurada econòmicament per ser de segona. Però com que anem dient que tot això es redimensionarà, ja veurem quan arribem en aquest moment com van les coses.

El Girona està duent a terme una sèrie d’accions solidàries per treure’s el barret. I si això s’allarga, suposo que algunes mesures s’hauran de consensuar. Forma part de tot plegat. No parlem de problemes a primera sinó a tot el món del futbol. Els problemes estructurals i les sortides són les mateixes pertot, cadascú a l’escala que sigui.

La veritat és que desconec si en Pere té una nova dimensió accionarial.

Potser ara no és el moment de parlar d’això, però l’ambició del projecte del Girona no es pot quedar tancada a Montilivi. Potser abans la dinàmica era més favorable i ara més complexa, però l’ambició del projecte vol un altre estadi o condicionar Montilivi, tenir un Montilivi diferent del que hi ha. I això de les reformes dels estadis, a vegades és més barat fer-ne un de nou que anar-lo refent.