MUNDIAL DE QATAR
L’últim tango de Messi
Leo Messi i la selecció argentina inicien l’assalt a un títol que anhelen des que l’astre va debutar amb l’absoluta el 2005
El mundial és el trofeu que li falta a l’atacant en el que serà el seu últim gran torneig ja amb 35 anys
Encara que per a bona part dels aficionats al futbol no hi ha debat sobre qui és el millor futbolista de tots els temps, a Leo Messi el persegueix un neguit o assignatura pendent que podria treure’s del damunt en el mundial de Qatar, el que serà el seu últim gran torneig capitanejant la selecció del seu país. Messi ha guanyat tots els trofeus possibles de clubs i també els que es donen individualment. Pel que fa a la carrera de l’astre amb la selecció argentina, només la copa del món resisteix als tentacles i la qualitat del de Rosario, una espina que es vol treure per dissipar dubtes i portar a l’esglaó més alt l’Argentina, que no aixeca el trofeu des de Mèxic 1986, quan Maradona era el dominador de l’esport i es va convertir en un déu per a pràcticament la totalitat dels aficionats argentins.
Una història complicada
Messi no ha tingut una trajectòria fàcil amb la selecció del seu país. Argentina sempre ha vist com l’atacant triomfava i dominava el futbol vestit de blaugrana, però, quan feia el salt de continent per defensar l’albiceleste, el seu rendiment no permetia catapultar al combinat a alçar els trofeus dels grans tornejos. De fet, Messi va arribar a deixar, tot i que per uns mesos, la selecció argentina després de perdre la seva quarta final, la de la copa Amèrica del 2016. Abans, havia tocat amb la punta dels dits el títol del 2007 i el del 2015, i, entremig, el mundial del Brasil 2014, el pal més dur de l’atacant, amb un gol d’Alemanya en la pròrroga el deixava sense opcions. Les frustracions han perseguit Leo Messi en la seva trajectòria en el futbol de seleccions, tot i que, darrerament, ha pogut canviar la tendència guanyant la copa Amèrica jugada al Brasil el 2021 i la finalíssima del 2022. El de Rosario sembla que arriba a la cita mundialista més centrat que mai en la seva selecció, amb un camí a París que no acaba d’omplir-lo i amb l’objectiu entre cella i cella de tancar el cercle i aconseguir la copa que li falta per aixecar, amb el número 10 a l’esquena i com a capità d’Argentina.
Més ben rodejat
Tenir Iniesta, Xavi, Busquets, Pedro, Villa, Henry, i un llarg etcètera al costat ajuda qualsevol futbolista i eleva al setè cel un jugador de la magnitud de l’argentí, que a part del seu talent individual innat i la intel·ligència al camp va saber aprofitar el llenguatge dels seus companys, el mateix que ell havia après en el futbol formatiu del Barça, per brillar. La idea i la filosofia blaugrana és llunyana a la que es practica i es viu intensament a l’Argentina. I és aquest el punt que ha impedit a Leo Messi excel·lir més quan ha hagut de defensar el seu país. Les decepcions s’anaven acumulant i la relació entre l’astre i algun sector de l’afició més passional argentina va quedar deteriorada per la falta de bons resultats del combinat.
Messi, però, s’ha guanyat el cor dels principals detractors gràcies a les actuacions més recents, encara que acompanyades de decepcions com ara la final de la copa Amèrica perduda contra Xile en els penals el 2015 i el 2016, i les frustracions amb l’arbitratge en les semifinals contra el Brasil i la posterior expulsió patida després d’una agressió de Medel en la copa Amèrica del 2019. I és que el fet que Argentina aixequés la copa Amèrica guanyant el Brasil a Maracaná i fes una bona fase de classificació per al mundial de Qatar, sense perdre cap partit, permet als argentins somiar a fer-la grossa al país asiàtic. Si per molts Messi és l’hereu de Maradona, que l’exjugador del Barça torni a aixecar el trofeu 36 anys després seria la millor manera d’acabar la carrera del de Rosario amb la selecció argentina.
La sensació és que els aficionats al futbol volen que l’últim tango que balli Messi en un mundial acabi amb un somriure del davanter i amb el premi treballat i perseguit fins a trobar el grup ideal, la generació que l’ha ajudat a aconseguir el trofeu que li falta per aixecar i saldar el compte pendent amb el seu país, que va haver de deixar enrere l’any 2000, amb només 12 anys per iniciar l’aventura en el Barça. Això no el va fer menys argentí mai, ni sentir les derrotes i les victòries menys que ningú.