Itàlia ha perdut competitivitat en els últims anys. Hi ha una de les quatre places de Champions que perilla i si no la té ja un alemany és pel recital de l'Inter. Dirigits per Mourinho, per un cop no en van tenir prou amb dominar el país, sinó que van sortir a fora per conquerir tot el continent, amb un omnipresent Wesley Sneijder, les aturades de Júlio César, l'anar i venir sense descans de Maicon per la dreta i els gols de Diego Milito, heroi amb un doblet en la final europea per desgràcia del Bayern, que aspirava a la mateixa quantitat d'eufòries.

L'estil no va enamorar com el del Barça, víctima a semifinals, en la temporada anterior. A anys llum un de l'altre. L'efectivitat, el treball tàctic i el convenciment que el bé col·lectiu està per sobre de l'individual van quedar fora de dubte. José Mourinho se'n va encarregar i, fins i tot, caràcters peculiars com ara el Samuel Eto'o van acatar-ho sense contemplacions. I els títols van anar caient. El camerunès va liderar la remuntada en la supercopa italiana contra el Roma amb un doblet, si bé després va cedir el protagonisme a Milito. Un gol de l'argentí en l'última jornada va facilitar la lliga, va fer els dos gols de la final de la Champions del Santiago Bernabéu i el de la copa. El Roma va ser sempre la víctima estatal i Ranieri va haver d'aguantar els estirabots de Mou.

La final de la Champions va enfrontar dos equips que acabaven de conquerir-ho tot al seu país. Tots dos podien tocar el cel i la glòria va ser per a l'Inter, però no es pot obviar la gran temporada del Bayern de Van Gaal, que va ser clau en la suma dels títols amb l'aposta pel jove Thomas Müller i el canvi d'ubicació de Schweinsteiger, així com l'esclat de Robben, que tapava el baix rendiment de Ribéry.

Finalment, cal ressaltar que el Chelsea va trencar la tirania del United en la Premier, tot i el salt de qualitat de Rooney, i el Marsella va conquerir França després de 18 anys de sequera.