2010. L'ANY DELS PRODIGIS
Amb la fúria endreçada al bagul dels records i el futbol de cromanyó –com posar cinc centrals en un mateix equip i sobreviure– de Javier Clemente convertit en arqueologia teòrica per a cursets d'entrenadors, la selecció espanyola va fer el salt a les estrelles agafant el manual del Barça i aplicant-lo amb el màxim rigor i amb esperit llatí i mediterrani, com el de la Shakira, d'avis catalans, no ho oblidem.
Més enllà de l'Ebre de l'Estatut català se'n pot renegar i això té rendiment, però és difícil discutir l'estil del Barça, tot i que aquest no és un invent nostrat. Va arribar a casa nostra importat d'Holanda pel mestre Johan Cruyff, que havia ajudat a inventar-lo als anys setanta a l'Ajax i a la llegendària taronja mecànica. La selecció espanyola de futbol ja s'havia començat a transformar en una altra cosa en l'Eurocopa del 2008, el primer torneig en què fins i tot els comentaristes més obtusos van quedar extasiats davant la senzillesa i la màgia blanca de Xavi Hernández. Després, Vicente del Bosque, un madridista de soca-rel, va decidir vendre's l'ànima blanca al diable blaugrana a canvi d'una copa del món. Un tracte que, de fet, qualsevol hauria signat. Així, a Sud-àfrica, la pilota circulava pel mig del camp de Busquets a Xavi, de Xavi a Iniesta i d'Iniesta un altre cop a Xavi com si allò fos un clàssic rondo a Sant Joan Despí. Puyol, Piqué, Cesc Fàbregas, Pedro i Valdés s'ho miraven, des de dins o fora del camp, com si estiguessin escoltant la banda sonora de la seva vida mentre els rivals i analistes saberuts arribats des de tots els racons del planeta van començar a comprendre que un estrany objecte esfèric que corria pel camp –anomenat pilota– no havia de ser, necessàriament, un element aliè a aquest joc.
A Sud-àfrica Espanya va practicar, de fet, un dels seus esports preferits, tirar de la veta dels catalans. D'aquesta manera es va poder fer valer en el concert internacional i va tornar a casa amb la seva primera copa del món. Paradoxalment el rival en la final, l'Holanda que havia llançat al mercat el model que ara pilotava amb orgull la selecció espanyola, també s'havia venut, com el madridista Del Bosque, l'ànima als seus propis dimonis. Era més important la victòria que no pas la manera d'aconseguir-la, un sacrilegi als pares fundadors del futbol total, aquells que són recordats com mites del 1974 i del 1978. I el càstig va ser dur.
L'èxit de l'anomenada roja –afortunadament ningú va parlar aquest cop d'armada– té tres noms propis: Xavi, l'arquitecte; Puyol, el destructor, i Iniesta, l'il·lusionista. El gol final del manxec en la pròrroga dóna sentit a la imatge d'un esportista que trenca esquemes en l'aspecte personal. Ell sabia que la possibilitat de marcar un gol en la final era remota per la seva pròpia personalitat futbolística. Amb tot, va decidir escriure el dia abans aquells quatre gargots en una samarreta blanca en honor al seu amic Jarque per si aquell dia sonaven plegades les trompetes de la fortuna. I així va ser. Els aficionats de l'Espanyol, etern rival del Barça a Catalunya, i no només ells, van plorar per fora i per dins amb un fet que dignificava èticament el futbol i, a més, ho feia en el moment de màxima audiència televisiva de la història d'aquest esport.
No va ser aquell l'únic gest remarcable de la final. L'escena de Puyol i Xavi amb la copa i la senyera a les mans, que il·lustra aquest mateix text, donava un cert sentit a l'esforç d'uns jugadors, ara intocables com a campions del món, però que abans se les havien tingut amb més d'un mitjà pel seu doble pecat de naixement, ser catalans i del Barça.
Hauria pogut guanyar una Catalunya independent aquest mundial de futbol? És una qüestió de ciència-ficció (ciència política, és clar) que va estar sobre la taula. Com a bon debat les conclusions romandran sempre obertes.
Campions a dojo.
Pau Gasol, icona indestructible del bàsquet català, va repetir títol en l'NBA i va deixar òrfena la selecció espanyola en el mundial de Turquia, cosa que alguns poden veure com un petit servei al país. Als Estats Units ja es considera la lliga professional com el campionat del món i, per tant, gairebé se'l pot ficar en la llista de campions mundials. Una llista que, d'altra banda, és interminable: Toni Bou, Marc Coma, Erika Villaécija, Gisela Pulido, Marc Márquez, Toni Elias, Ramon Julián, Laia Sanz, Dani Sánchez, Kílian Jornet, Josep Antoni Hermida i Dani Comas, entre d'altres esportistes. Hi hem d'afegir Joaquim Rodríguez, l'actual número 1 del rànquing mundial de ciclisme i que ja s'ha posat a l'alçada de la gran llegenda d'aquest esport a Catalunya, Miquel Poblet. En altres esports d'equip Espanya també ha hagut de cridar diferents esportistes catalans per assegurar-se èxits en l'àmbit internacional. El cas més descarat és el de l'hoquei sobre patins. Deu jugadors catalans van donar a la federació espanyola el títol en el campionat d'Europa de Wuppertal (Alemanya). En el mundial femení de bàsquet la medalla de bronze del combinat espanyol va arribar en bona part gràcies a les bones prestacions de Laia Palau, Marta Fernández i Núria Martínez. I en el títol europeu de futbol sala els blaugrana Javi Rodríguez i Jordi Torras també en van ser protagonistes.
Seleccions d'aquí.
Les seccions.
L'any dels prodigis
Notícies relacionades
Publicat a
Notícies
Diumenge,24 novembre 2024