L'última és bona
Calcar la sèrie de deu punts dels últims dotze de la temporada passada permetria al Girona tornar a lluitar per l'ascens a primera divisió
L'equip va aconseguir la mateixa xifra en la revifalla imprevisible del 2012, també amb tres partits en vuit dies
Acostumat a viure instal·lat als extrems des que va pujar a segona A, el Girona sol arribar a la recta final de la competició amb feina i tensió per donar i vendre. L'equip blanc-i-vermell aspira, amb quatre jornades al davant, a lluitar per l'ascens a primera divisió –com en dues de les set temporades anteriors en la categoria– conscient que el marge d'error és mínim i que, si ensopega, possiblement tots els comptes que pugui fer seran en va. Queden dotze punts en joc, i els gironins hauran d'afinar molt per assolir un objectiu que fa moltes setmanes que ambicionen i que, tot i que s'han anat apropant al sisè lloc, no hi han acabat d'arribar mai. Per assegurar-se l'accés al play-off, li valdrien els resultats de dues de les set anteriors rectes finals a segona A. Començant per la més recent, la de fa un any, que va acabar amb drama. Els 10 punts de 12 permetrien ara al Girona arribar als 66 punts (encara no els han acumulat ni el Leganés ni l'Alavés, en zona d'ascens directe amb un avantatge de quatre punts) i obrir la porta de la lluita per pujar.
Aquell gol de Pablo Caballero en el temps afegit de l'últim dia de la lliga regular va impedir als gironins celebrar l'ascens a primera per la via directa i va tallar una sèrie de tres victòries. Amb l'empat, els gironins van fer deu punts dels últims dotze en joc, en un període molt intens (amb un partit entre setmana a Vitòria) i carregat de tensió i neguit, molt més del que hi ha ara a Montilivi. El conjunt de Pablo Machín, que va donar un cop d'autoritat al camp de l'Alavés (0-3), va patir molt després per assegurar victòries per la mínima contra el Llagostera i al camp del Mallorca, abans de la cita dramàtica contra el Lugo.
El Girona també va fer deu punts dels últims dotze la temporada 2011/12, en què només una revifalla imprevisible –per com havia funcionat l'equip durant tot el curs– i amb una dosi de fortuna –el descens del Vila-real va arrossegar el seu filial i va donar molt d'aire als gironins– van impedir caure al pou de segona B. En aquella ocasió, els quatre últims partits no van coincidir del tot amb les quatre últimes jornades programades inicialment en el calendari, perquè la 30a jornada (precisament contra el filial del Vila-real) es va endarrerir i va quedar fixada entre la 40a i la 41a, en un partit entre setmana a Montilivi que va certificar la permanència de l'equip que Javi Salamero, ajudat per Rubi, havia agafat després del pas d'Agné i Uribe.
Les altres cinc sèries finals es van tancar amb una productivitat que no permetria ara al Girona fer-se il·lusions amb el play-off. Ni tan sols el curs de Rubi, en què el balanç dels últims partits va ser pobre. Després de la clatellada contra el Xerez, l'equip se la va jugar al camp del Vila-real, on va sortir creu (4-1) i només va poder guanyar contra el Barça B (1-0), abans d'una altra visita amarga al camp d'un rival directe, l'Almeria, amb el penal escatimat a Javi Acuña (2-1). Aquell curs es va tancar amb un empat contra el Madrid B amb tota l'atenció centrada ja en el play-off.
Set punts, tampoc
Tampoc n'hi hauria prou amb els punts del primer curs de Machín, tot i que la reacció sí que va servir per garantir la permanència, un altre cop al límit. La sèrie de fa dos anys va començar per la derrota per la mínima al camp del Recreativo –protestada després per la possible alineació indeguda de Ndong– i va seguir amb un empat que semblava mitja condemna contra el Mallorca –un altre duel en l'última fase contra el rival de dissabte–, abans de les victòries a Ponferrada, amb vuit minuts trepitjant la segona B, i contra el Deportivo.
Més enrere queden els cinc punts de la temporada 2009/10, l'últim dels quals va arribar al límit del precipici, amb aquell famós penal de Kiko Ratón contra el Múrcia. Abans, l'equip havia viscut la paradoxa de celebrar més de mitja permanència a Las Palmas a sortir abatut d'Albacete. Dues de les sèries més improductives són també les més insignificants, perquè la primera temporada es va tancar amb dues derrotes un cop assegurada la permanència, i al cap de dos anys, l'equip va encadenar tres derrotes, començant per la d'escàndol de Cartagena, on Hernández Hernández li va tallar les ales i va fer que s'acomiadés de qualsevol expectativa de play-off d'ascens.