Sigui en la categoria que sigui, el Llevant sempre és un aspirant a objectius ambiciosos, i, per tant, un equip complicat de batre. El Girona ho ha viscut en primera persona sempre que s'ha hagut de desplaçar al Ciutat de València, i és que, en els sis precedents que ha jugat contra els granotes, el conjunt gironí no s'ha pogut emportar mai cap victòria al sarró. Ja en la campanya 1948/49, a segona A, els dos equips es van veure les cares. A València, el Llevant va golejar el Girona (4-0), un duel que va tenir venjança gironina en la tornada (5-1).

Seixanta anys després, els dos equips que enguany han dominat la categoria es van tornar a trobar en la categoria de plata. Va ser en un duel delirant, sobretot per a l'equip dirigit llavors per Raül Agné. Parri va fer avançar els blaugrana de penal, però en el minut 40 Manga i en el 64 Migue van errar dues penes màximes per remuntar. Al final, i encara gràcies, Chechu va igualar el matx en el minut 85 establint l'1-1 definitiu.

La temporada següent, els dos equips es van tornar a trobar a segona A –el Llevant acabaria pujant al final de la campanya– i al Ciutat de València es va tornar a veure un enfrontament mogut. El Girona, llavors entrenat per Narcís Julià, va avançar-se dues vegades en el marcador –amb el 0-1 de Kiko Ratón i amb l'1-2 de Tortolero–, però els dos avantatges van ser efímers per als blanc-i-vermells, que van veure com en els primers minuts de la segona part els valencians els remuntaven el partit, amb un gol de Javi Guerra. Al final del partit, Albert Jorquera va assumir la responsabilitat de l'1-1 local, en el que va ser una mala tarda del bescanoní sota els pals. El d'aquell dissabte de novembre va ser el darrer precedent del Girona al Ciutat de València, un camp inexpugnable per als gironins, i enguany, per a tots els equips.