Un gran sospir d’alleujament. Molta alegria, fins i tot l’eufòria momentània per haver assolit, en l’últim partit, en una situació a cara o creu i amb tot el patiment del món, la permanència. Però, per sobre de tot, un gran sospir d’alleujament. Era, ahir, la sensació que es va imposar al Nou Estadi després que el Nàstic derrotés l’UCAM, quart equip descendit, amb molta suor i els nervis al límit, i confirmés que continuarà a segona A. En el minut 72, amb 0-0, un resultat que servia al Nàstic però no als murcians, que veien com l’Almeria i l’Alcorcón no fallaven, Pere Milla va fer dos driblatges dins l’àrea i els centrals el van fer caure. L’àrbitre va assenyalar penal i es va fer el silenci al Nou Estadi. Manolo Reina, però, va aturar el xut de Jona i l’afició, bolcada ahir amb l’equip, va respirar. Finalment, va poder esclatar quan Manu Barreiro, en el temps afegit, va fer el gol de la sentència. Després d’haver tingut a tocar l’ascens a primera fa tot just un any, i encara amb el record viu del patiment i la duresa de la segona B, el descens hauria estat un cop molt dur, un desenllaç que el Nàstic, en vies de resoldre la delicada situació econòmica dels últims anys i amb ambició per fer coses importants en el futbol professional, no es podia permetre.

El Nàstic ha acabat salvant una temporada per oblidar, en què s’ha passat mitja lliga en l’última posició, amb molts canvis i improvisacions. Ha estat a punt de pagar una mala primera volta, en què la fallida política de fitxatges de l’estiu va construir un equip massa planer, descompensat, mancat de caràcter i que va anar perdent confiança, sobretot en veure que tot allò que la temporada passada sortia bé ara es torçava. Vicente Moreno, incapaç de redreçar el rumb, va ser rellevat per un Juan Merino al qual li van millorar la plantilla i que va començar bé, però no va trobar la manera de donar continuïtat a la reacció. Rivas, la solució desesperada, ha acabat sent encertada. Coneixedor de la plantilla, n’ha fet prou transmetent-li confiança i tranquil·litat i posant-hi sentit comú per treure’n el millor i aconseguir que guanyés els tres últims partits de lliga. No ha pogut evitar, però, el gran sofriment final, però estava escrit que el Nàstic no podia acabar de manera tranquil·la una mala temporada L’equip grana tindrà l’oportunitat, molt patida però guanyada, de tornar a començar una nova temporada a segona A, la categoria natural del club, tal com asseguren sempre els seus dirigents, per demostrar que ha après dels errors.

Costa molt gestionar les emocions i trobar el ritme adient en un partit decisiu, de revolucions al límit. El Nàstic va començar portant la iniciativa, però amb un punt de prudència. Buscava, sobretot, accions per les bandes i centrades intencionades, ben cobertes per la defensa visitant. Els centrals, però, només van poder ser espectadors d’excepció de la millor jugada grana de la primera part, una centrada de Valentín després d’una bona cursa rematada amb una tisora acrobàtica, molt estètica, de Manu Barreiro, massa alta (15’). El Nàstic, que no podia oblidar que l’empat li anava bé, augmentava el ritme a estones, quan trobava espais per apropar-se a l’àrea rival. Era, però, contemporitzador, com també ho era l’UCAM, tot i que en el seu cas necessitava la victòria, i més tenint en compte que a Alcorcón i Almeria els marcadors de seguida es van posar favorables als locals. L’equip murcià va tenir una estona de protagonisme ofensiu, al voltant del minut 30, però només va fer un parell de xuts molt innocents a les mans del porter Reina.

En la segona part es va fer més evident que era l’UCAM el que necessitava marcar. Inconscientment, el Nàstic, després d’uns primers minuts de certa convicció atacant, es va anar tirar enrere, mentre que els murcians, més per instint de supervivència que per recursos, es va anar apropant a l’àrea grana. Un bon contraatac dels visitants va acabar amb Basha davant Reina, que va fer la primera intervenció clau en desviar el seu xut (58’). Un bon ensurt. El Nàstic, a la corda fluixa, no aconseguia evitar que l’UCAM s’apropés a la seva àrea, i així va ser com Pere Milla va forçar el penal que hauria pogut canviar el destí. L’encert de Reina, el gran salvador ahir, va reviscolar el Nàstic, que, malgrat tenir ocasions amb el rival a la desesperada, no va poder fer el gol de la tranquil·litat fins al temps afegit. I, amb el xiulet final, la inaturable invasió de camp final. L’emoció ja no es podia contenir més.