Minut 72. El Nàstic transita per la corda fluixa en el duel al Nou Estadi contra l’UCAM, amb 0-0, perquè un gol dels murcians en l’últim partit de lliga l’enviaria a segona B. Està massa exposat a qualsevol acció ofensiva dels visitants, i en una d’aquestes Xavi Molina fa caure Pere Milla dins l’àrea i l’àrbitre xiula penal. El Nou Estadi queda glaçat. Llavors, però, emergeix la figura de Manolo Reina. Experimentat, es concentra i juga amb els nervis del xutador, Jona Mejía. Quan el davanter fa el llançament, s’estira amb convicció a la seva dreta, just on va la pilota, i desvia el xut. El Nou Estadi s’alleuja i, amb el gol de la sentència final de Barreiro, esclata.

“Quan ha xiulat el penal he pensat: «No pot ser.» Tenia al cap que el xut no podia entrar de cap manera perquè portàvem molt de patiment”, va relatar després del partit Reina, que no es va estirar perquè sí a la dreta: “La temporada passada, amb l’Albacete contra nosaltres, el va tirar pel mateix costat. He pensat que hi tornaria i m’he llançat una mica abans, ja que sempre ajusta molt el xut al pal i l’any passat no hi vaig arribar per poc.” La intuïció i els reflexos li van funcionar a la perfecció, al porter andalús, i així el seu equip va poder celebrar la permanència, que s’havia vist molt complicada durant tot l’any: “Ha sigut una temporada molt dura, de molt patiment, i al final, amb l’esforç de tots, i sobretot l’ajuda de l’afició, que ha tingut molta paciència, ho hem aconseguit. Ho hem viscut quasi més que un ascens.”

Si la temporada ha tingut un gran final per a Manolo Reina, el començament no va ser gens positiu. Es va trencar el peroné de la cama dreta poc abans de començar la lliga i no va reaparèixer fins al gener. A part del penal de dissabte, ha fet més intervencions decisives i ha aportat experiència i jerarquia a la rereguarda grana.