Sempre he relativitzat els sistemes. El dibuix és millor o pitjor en funció de com executen els futbolistes les seves obligacions al terreny de joc. El Girona fa temps que juga amb aquest esquema, però Machín l’ha anat evolucionant. Primer era més un 5-3-2, perquè quan va assumir l’equip necessitava consistència. Ara ha mutat fins a un 3-4-2-1. Això no t’ho dona el sistema en si, sinó les característiques dels jugadors, sobretot els carrilers, que és la posició més específica de totes. El Girona actual és un equip que ocupa molt de terreny de joc. Té tres marcadors permanentment al darrere i pobla molt el mig del camp amb els carrilers avançats, els mitjos centre i els mitjapuntes. Portu, Borja García i Stuani tenen molt clar el seu paper en atac, però també s’han d’esforçar molt quan el rival té la pilota. La seva pressió a dalt és el primer pas per equilibrar l’equip defensivament.

Evidentment, les pèrdues de pilota són un problema. Hi ha equips que han guanyat l’esquena als centrals amb passades interiors. Però és un risc que el Girona assumeix perquè, posant-ho tot en una balança, també fa molt mal en atac. Per la dreta és molt profund amb Maffeo i Portu; per l’esquerra és més associatiu, amb Granell, Aday i Borja García. El Girona és un equip que quan ataca, intimida. Acumula molta gent a la zona de rematada.

ADN GIRONA. El més meritori que ha aconseguit Pablo Machín és, per descomptat, el més difícil d’aconseguir: que tothom cregui en el que fa. L’entrenador té tots els jugadors convençuts, des del primer fins a l’últim. Això és vital. I és la primera premissa per ser competitiu. Com a esquema, el 3-4-2-1 és simple. Però les coses simples no vol dir que siguin fàcils. De vegades són les més complicades de fer rutllar i les que, quan funcionen, més s’acosten a la perfecció. Un dels aspectes que més m’ha agradat del Girona és que ha aconseguit corregir el dèficit de punts en el moment que ha aconseguit recuperar la seva millor versió. El partit clau va ser, sense cap dubte, Riazor. Es va tirar endavant un enfrontament complicat el dia que podien entrar les pors. Contra el Madrid, allò ja va ser orgàsmic. I al Llevant ja se’l va guanyar jugant com un equip gran i convençut de les seves capacitats.

NOMS PROPIS. M’agradaria destacar Granell com a generador de joc, independentment del gran moment de forma de Borja i, sobretot de Portu, i la inspiració de Stuani. Però quan Granell juga, l’equip funciona fi. Dona possessió, dona clarividència en la passada, centra bé i al camp del Llevant va fer encara passes endavant. I així com Pere Pons té un Timor o un Aleix de recanvi, la peça que ha de substituir Granell és més difícil de trobar. També són essencials els carrilers, una figura que el Girona ha de reconvertir. Aday i Mojica eren més extrems que laterals. Maffeo, tot i ser defensiu, té un desplegament brutal. Machín és dels que arrisca avançant les ales. Això obliga els centrals a estar molt pendents. Muniesa i Ramalho fan bé les ajudes a banda perquè han jugat de laterals. A Bernardo li costaria més jugar a un costat. Però pel mig és imperial. I amb Alcalá i Juanpe, Machín té un repòquer extraordinari. I de màxima fiabilitat amb les centrades laterals i l’estratègia, per l’alçada. A banda d’intimidar atacant, quan el Girona es replega amb cinc a darrere i Pere Pons per davant, gairebé no deixa escletxes. És un equip que s’adapta a qualsevol tipus de partit. I això té un altíssim valor.