M’esperava créixer com a jugador de primera divisió, més enllà de jugar o no.

Em trobo bé. La veritat és que cada dia que vinc a entrenar-me intento millorar coses. Amb l’entrenador de porters, amb els meus companys... I després hi ha els partits, en què pots acabar destacant, de vegades per bé i de vegades per mal. Però en el futbol són tot moments i ara en passo un de força bo.

Sí. L’equip està defensant molt bé. Tenim alçada, tenim anticipació, tenim intensitat... I també hem millorat molt a l’hora de replegar-nos quan els rivals contraataquen.

Sí. És vital mantenir la concentració i no és sempre fàcil quan en un partit t’arriben només dues o tres vegades.

Quan tu jugues tants anys en un club com l’Athletic, òbviament estem parlant d’un company que sempre t’ajuda. Sobretot mentalment, amb les seves experiències. Quan un t’explica el que ha viscut tu guanyes temps i estàs més preparat. Jo sempre he tingut la sort de tenir al davant porters de gran nivell i figures del futbol, i de tots n’he après coses molt útils.

Amb naturalitat. Per què ha de canviar? Nosaltres som esportistes d’alt nivell, no pas amateurs. Aquí, la mentalitat dels porters i de tots els jugadors sense excepció és molt professional. I Gorka és un exemple del que ha de ser un futbolista modern. Ha tingut una regularitat durant molts anys. Això no es fàcil. Hi ha hagut mola feina i gens de relaxació.

Per què? Marcel fa un parell d’anys que s’entrena amb nosaltres i ha crescut molt des del primer dia. Ens ho està demostrant en cada entrenament. I Marc [Vito] és un porter que està competint molt bé amb el Peralada.

El futbol tracta d’oportunitats. Tu pots jugar a segona B i que t’arribi de sobte el moment de jugar a primera i fer-ho bé. Quan estàs preparat i t’ofereixen o se’t presenta un partit de màxim nivell, respondràs en funció del que hagis treballat.

El recordo, sí. Va ser una victòria que ens va treure una mica l’aigua del coll. Tres punts que ens van donar molt i que van ser clau per començar una bona ratxa de resultats.

Sempre costa. Quan jo vaig debutar a segona A, em vaig menjar cinc gols a Las Palmas [el Saragossa va perdre 5-3]. Però després vas millorant i vas fent passes endavant. A primera arrenques amb il·lusió, però també era una cosa nova per a mi. La continuïtat és bàsica per anar vivint coses que et fan ser cada dia una mica millor.

Ens va fer molt mal. Tres dies després vam guanyar el Celta i seguíem amb la sensació del 6-1. Som un equip competitiu al màxim i no ens agrada perdre mai, i encara menys per golejada i, a sobre, en un derbi. Aquell moment tan dur al Camp Nou no es va curar fins al dia de la victòria a Vila-real.

És que tu pots dir que és el Barça, que hi ha Messi... Però al final és un partit molt mediàtic. El teu millor amic que no veu mai futbol et veurà en aquell partit, no pas contra el Celta o el Vila-real. La golejada va tenir molta repercussió i l’entorn et recorda per aquell partit.

Vaig parlar després amb l’entrenador de porters de l’Atlético de Madrid i em va dir que si no hagués estat Messi l’hauria parat. Però com que és Messi, mentalment ja és una dificultat afegida. Quan descobreixes experiències noves, hi ha coses que et superen. El Camp Nou, tres plantes, 90.000 espectadors...

La meva idea és continuar al Girona i continuar creixent amb el club on estic. Ara soc un porter de 6 o 7 i amb esforç i temps puc arribar al 8. Veig la meva situació molt semblant a un club que cada vegada aspira a més.

No. Quan puges, el contracte es millora. La meva situació en l’aspecte salarial està bé.

Quan vaig arribar a l’Atlético, estaven en fase de creixement. Venien d’un moment dolent i van tocar la glòria. És un club molt passional, potser perquè tota aquesta efervescència que van viure els va canviar. Al Saragossa hi vaig arribar en un moment molt dolent, però em va permetre competir en un lloc de molta pressió en què l’afició mai no es conforma. És un gran club que està patint a segona A i que tant de bo torni a primera. Del Girona em quedo amb el seu increïble creixement. Els nens, al carrer, cada vegada són més del Girona que no pas del Barça. És una cosa impressionant.

Després de Saragossa, ho tenia tot fet perquè l’Atlético m’enviés al Rayo. Però hi havia l’oferta del Girona, i amb el meu representant vam decidir venir aquí. Qualsevol altre hauria anat al Rayo i s’hauria quedat a viure a Madrid. Però quan vaig venir a jugar amb el Saragossa, el Girona em va agradar: com jugava, els valors que tenia... I em sentia identificat també pel fet de no haver pujat amb el Saragossa l’any que el Girona tampoc no va pujar, tot i que de manera més traumàtica. Tenia una mena de dolor compartit.

La idea del tots és anar a més. Tot el que li ha passat al Girona a segona li ha de servir per no relaxar-se i ambicionar objectius, com el de jugar a Europa. L’equip és competitiu, té marge, corda i també molta il·lusió.

Sí. El meu cap també està una mica allà. Però el meu present és el Girona i els onze partits que queden. És vital mantenir la línia de treball, col·lectivament i individualment. És el que em permetrà arribar al mundial de la millor manera.

Sempre el miro. Munir és un company i un amic. I em vaig alegrar molt que jugués, perquè em sembla que viu una situació un pèl estranya i trista... i possiblement una mica injusta.

Sí. L’últim any i mig ha jugat els partits importants. L’entrenador ha confiat en ell i la veritat és que ho ha fet molt bé. A mi, el que em serveix és estar bé al Girona. Si no estic bé al Girona, no aniré al mundial.

Són circumstàncies. Però tu veus la selecció argentina i Romero era el titular tots els partits i feia no sé quants anys que era suplent al seu club. Al final és l’entrenador qui pren les decisions.

Jan Oblak [Atlético].

Thibaut Courtois [Chelsea].

Edwin van der Sar. Un autèntic crac.

Diego López [Espanyol].

No se me n’acut cap. Amb els camps plens, els defenses no senten ben res del que diuen els porters. Criden per vendre la moto [riu].

Courtois.

A la línia de gol? Buffon. Indiscutiblement.

Leo Messi, Luis Suárez...

Messi.

Àlex Granell.

De petit vaig tenir una època que era del Barça,quan hi havia Saviola, Rivaldo... I una altra del Madrid, però no pas la dels galàctics. De seguida, però, em vaig fer de l’Atlético.

Per jugar amb el meu equip m’emportaria Messi.

La de San Lorenzo de Almagro [Argentina].

El de Casablanca, sense cap dubte.

Només accions puntuals. I quan les veig una vegada, ja sé el que ha passat i no les torno a veure més.

Una final de Champions amb el meu club, al Marroc [Wydad Casablanca-Espérance de Tunis]. Va xutar el davanter [Yannick N’Djeng], va tocar en un defensa i vaig posar una mà espectacular.

Un gol del Nàstic la temporada passada. Uche va xutar, jo vaig relliscar i la pilota em va passar per sota el cos.

No. La tecnologia en el futbol està bé per a algunes coses, però no pas per rearbitrar accions. Sabem que unes vegades t’afavoreixen i d’altres et perjudiquen, però això és l’essència d’aquest esport.

A favor. Aquí sona un rellotge si la pilota ha entrat i és una decisió imminent i 100% efectiva. El VAR trencarà el ritme dels partits i no posarà fi, ni de bon tros, a la polèmica.