Pere Pons no va poder viure el partit al terreny de joc perquè estava lesionat però recorda que aquest fet va provocar que visqués el duel contra el Saragossa amb molts més nervis: “Em vaig passar tot el partit menjant-me les ungles i no volia mirar gaire el que estava passant. Al final, va ser un esclat de bogeria. Vam baixar ràpid amb en Sebas Coris al camp i ens vam fondre en una abraçada amb la resta de companys.” Pons també explica que, tot i que semblava que el Girona tenia la situació sota control, ell no ho va veure fet fins al final: “Les males experiències viscudes els darrers anys feien que no les tingués totes. No m’ho vaig creure fins que l’àrbitre va xiular.”

Més enllà del que va passar a l’estadi, el de Sant Martí Vell guarda un magnífic record de la resposta de l’afició i de tota la ciutat en les hores posteriors: “Érem conscients que l’havíem fet grossa però veure com va reaccionar la gent va ser brutal. Només ens preguntàvem d’on sortia tanta gent, i veure la felicitat als ulls de la gent i l’emoció que es va viure és una cosa que no podrem oblidar.” Un any després, Pere Pons destaca el creixement del Girona, tant en l’àmbit esportiu com d’infraestructures: “Ens hem adaptat bé i ha sigut un any rodó.”