Avui fa justament un any, el 4 de juny del 2017, el Girona va fer el cim més alt de la seva història. No va ser necessària la irrupció de cap heroi que marqués un gol i passés a la posteritat. Ni que aparegués una mà miraculosa de Bounou. L’equip de Pablo Machín va pujar el dia que a Montilivi es va veure probablement un dels partits més avorrits des de la inauguració, el 1970. En un altre context, aquells 90 minuts s’haurien fet infinits, inaguantables. Però aquell dia no. Va ser un 0-0 preciós i inoblidable. El Girona en feia prou amb un punt per pujar i al Saragossa també li calia l’empat per salvar-se. Oli en un llum. L’equip de Machín ja havia passat feia dos anys per una situació de crueltat extrema, el maleït episodi contra el Lugo, i s’havia tornat a quedar sense premi en un últim partit definitiu, al cap d’un any, contra l’Osasuna. No era qüestió que la història es repetís. Aquell 4 de juny del 2017 tocava festa grossa. I hi va ser. Del minut 1 al 90. Un pacte de no-agressió que va satisfer els objectius de catalans i aragonesos, especialment dels locals, tot i que el Saragossa, més que el descens, es jugava fins i tot la desaparició. El xut que més a prop va sortir dels tres pals gairebé va entrar al bar que hi ha al gol sud. Tant li feia. Montilivi va esclatar d’eufòria.

Poc abans que Arcediano Monescillo assenyalés el final del partit, els jugadors del Girona que no estaven convocats ja eren al costat de la banqueta, a punt per córrer cap al terreny de joc. No van ser els únics. Els aficionats no van fer cas de l’avís de megafonia i de seguida van tenyir el camp de blanc-i-vermell. El Girona, però, tenia preparada una primera festa a l’estadi i va aconseguir fer tornar tothom al seu seient. Amb l’estadi a les fosques, la plantilla, amb una samarreta amb un lema que va fer fortuna durant totes les celebracions –“Un equip, una afició, una ciutat”–, va tornar al camp enmig d’un espectacle de llum i de colors. Hi va haver parlaments, confeti, l’arc de triomf i la volta d’honor. La plantilla va tancar la nit de l’ascens en una sala de festes. Els esperava encara, l’endemà, un reconeixement multitudinari a la ciutat.