Estava cremada. A més, és un món molt absorbent, sobretot en el futbol professional. Després, vaig estar dos anys treballant en una empresa privada, però ara en fa tres que sóc la gerent del Santboià. Me’n vaig anar a viure a Sant Boi, i el club buscava una persona per a la gerència. El president em coneixia i m’ho va proposar.

Sí, i tant. Sempre que puc, m’escapo i vaig al camp. El dia de l’ascens, no m’ho vaig voler perdre per res del món. Soc molt del Girona i tothom ho sap. Per damunt de tot, hi ha el Girona. Fins i tot, amb la conya que la meva parella és de l’Espanyol, però jo em mantinc ferma.

Un somni fet realitat. Ja va ser un somni la primera vegada que, amb Rubi, vam aconseguir fer el play-off. En aquell moment, ens vam frustrar pensant que era una oportunitat irrepetible. I després en van arribar més. El projecte sòlid ha permès assolir-ho. I per mi és un orgull immens. Em vaig sentir molt identificada amb el lema Orgull gironí. És el sentiment que tenim tots els del Girona. Per una vegada, ens ubiquen dins el mapa. Barcelona i tot el que l’envolta sempre és el melic, i ens hi hem posat nosaltres.

És que veníem d’uns anys molt foscos. Vam patir coses que gairebé no es creurien. En el Girona, sempre hi ha hagut punts d’inflexió molt bèsties, com ara quan se sabia que, si no es pujava a segona A, es corria el risc seriós de desaparèixer. Sempre hi ha hagut d’haver sacsejades fortes per anar tirant endavant. En aquell moment, veníem de molta foscor i de remar contracorrent, fins i tot contra gent del costat, de la teva pròpia feina.

Sí. És veritat que jo era molt optimista. He estat en contacte amb molta gent del Girona i sé que hi havia un vestidor molt cohesionat, amb molt bona feina del cos tècnic, i sabia que batallaríem moltíssim. Però no m’esperava que poguéssim arribar a pensar en posicions europees.

Ara, ve l’examen de debò del Girona. Per inèrcia, ganes, il·lusió i empenta, tothom s’ha buidat, començant pels jugadors. Ara, ve aquell moment que et converteix en un equip professional de primera i hi ha canvis. Hi ha pocs equips que es mantinguin en bloc moltes temporades. Entrar en aquesta roda i trobar l’equilibri entre canviar estructures i mantenir una estabilitat és la clau.

Abans, anar a qualsevol lloc i trobar gent amb samarretes del Girona o que el coneix, era impensable. Nosaltres repartíem invitacions per tot Girona perquè la gent vingués a donar suport a l’equip. Ara, s’exhaureixen entrades. És al·lucinant.

N’hi ha molt poques, sí. Però sí que és veritat que cada vegada n’hi ha més. També el futbol femení està creixent, i això m’encanta.

De comentaris, moltíssims. I de gent que et jutja, fins i tot algun entrenador del futbol base, també. Encara hi ha molts prejudicis, i has de demostrar molt més que un home.