Primer, és un luxe, un privilegi, no només pel fet de ser líder, sinó perquè amb la voràgine de la competició, acostumats a jugar dijous i diumenge, tenir un cap de setmana lliure ja és especial, i estar quinze dies assaborint ser a dalt de tot, encara més. Ens hauria agradat, per exemple, que la victòria tan lluïda contra el Madrid s’hagués pogut allargar una mica més. Però com que, gràcies a Déu, estem habituats a competir dijous i diumenge, de seguida s’ha de canviar el xip.

Independentment del lideratge, que crec que és més anecdòtic que res més, ens ve bé perquè som l’equip de la lliga que més partits acumulem. Vam fer tres prèvies de l’Europa League i vam compaginar la pretemporada amb partits oficials. A més, encara que sembli mentida, tenim el contratemps de tenir moltes baixes, sobretot a darrere, que no ens en recordem gaire perquè estem tirant els partits endavant. Però tenim dificultats a l’hora de canviar jugadors. Per tot això, el descans ens ve bé.

El que tinc clar és que, si normalment és molt difícil guanyar al Camp Nou, si hi vas com a líder i amb el Barça volent demostrar que és millor que tu, si fa falta encara estarà més motivat. Arriba quan arriba, i tenim clar que hi anirem amb totes les ganes de fer un partit competitiu, que és l’única manera de poder-hi guanyar.

Com sempre, i ja ens va passar amb el Girona, les victòries contra el Madrid adquireixen una repercussió molt gran. Les pots multiplicar per deu, perquè és l’equip que més mitjans porta, del que més es parla, i sí que si aquella a Girona va ser molt important i ens va donar molta confiança, aquesta amb el Sevilla va corroborar que anàvem pel bon camí, que la idea de joc que teníem ens servia per poder guanyar el campió d’Europa, i continuar la mateixa línia de treball.

Jo sempre us soc sincer i realista. Els que estan cridats a ser allà dalt, i segur que hi seran, són el Madrid, el Barça i l’Atlético. Nosaltres, i més amb les dificultats de plantilla que estem tenint ara, serà complicat que durant tota la lliga puguem estar lluitant per estar tan amunt. La nostra idea és que puguem lluitar per competició europea, i ara encara és molt aviat. No només pels partits que ens queden de lliga, sinó també perquè ens en queden molts de competició europea, esperem, i després hi haurà la copa.

No. Això ha estat una derrota. Si em dius que en portem tres de seguides, et pot fer replantejar coses o tenir dubtes. Però crec que el més important és tenir clara una línia de treball, quina és la fórmula d’arribar a fer un millor equip, i és el que hem estat fent. Vam fer un mal partit contra el Getafe, o el rival va ser molt eficaç, com el que ens està passant ara a nosaltres, i la derrota forma part del joc. El que s’ha de fer és gestionar-la de la millor manera, que és a partir de la normalitat. Independentment que sapiguem que el públic de Sevilla, a part d’exigent, és molt passional. Pel que és dolent, i també pel que és bo.

En el dia a dia, el canvi tampoc és tan gros. Si em feu la pregunta abans de l’ascens del Girona a primera divisió, per descomptat que sí. Però a Girona es van anar fent passos endavant en infraestructures, i un cop a primera es va fer un pas de gegant. Ara és al nivell dels millors clubs de primera divisió, dins de la capacitat que pugui tenir el club. En el dia a dia, és similar. Sevilla és un club molt gran, però l’entorn en què ens movem és força reduït, força de confiança. Quan entres a l’estadi potser hi ha 40.000 persones, però en el dia a dia estem bastant tranquils.

Això ho hauríeu de preguntar a ells. És important guanyar el derbi. T’assegura tenir un flotador. Però el que has de fer és fer-ho bé en tots els partits. Està molt clar que el que volem, més enllà de fixar-nos en el veí, és complir els nostres objectius. I així segur que els nostres aficionats estaran contents.

A grans trets, no. Més que parlar d’esquemes, crec en l’esperit, en l’essència, en els jugadors que el desenvolupen. A partir una mica de les baixes que hem tingut, hem hagut d’anar canviant una mica el model, posant-hi matisos. Vam començar més tal com vam acabar a Girona, i ara ho estem fent més com quan vam començar a Girona, amb dos puntes clars. La gran diferència és que al centre del camp hi tenim tot futbolistes que han estat sempre molt ofensius. Banega com a pivot defensiu i dos jugadors que han estat sempre atacants, com el Mudo Vázquez i Sarabia, cosa que ens dona molta capacitat de generar futbol i de tenir ocasions de gol. I gràcies al bon treball defensiu i l’actitud de tots, estem aconseguint ser un equip que no es parteix, compacte, que és la base per tenir bons resultats.

Si us soc sincer, no. De manera sorprenent, de seguida em vaig adonar que els futbolistes eren receptius. Són molt bons i són a l’elit perquè tenen molta qualitat futbolística, però també molta intel·ligència tàctica. Des del començament de la pretemporada havíem d’anar inculcant molts automatismes, vaig notar que eren receptius. Sempre hem procurat explicar el perquè de les coses, i quan el futbolista veu que les coses tenen la seva lògica, i corroborat amb els bons resultats, és molt més fàcil que tothom hi cregui. Crec que l’equip ho està fent.

Nosaltres tenim la possibilitat de fitxar molts futbolistes. Jo sé que Portu estava també il·lusionat, com ho estàvem tots. Podem estar tots d’acord, més enllà dels colors, que igual que per a mi era un pas endavant anar al Sevilla, per a un jugador com Portu també ho és. Sobretot va ser una decepció més que res quan tens un vincle personal amb el jugador, et sap greu que no pugui tenir aquesta oportunitat. D’altra banda, també entenc perfectament que el Girona ha de defensar els seus interessos, i això forma part del futbol. Les coses van anar com van anar, i vull desitjar el millor a Portu i al Girona, per descomptat.

Això ho ha d’explicar més el mateix Portu o la gent que estigués posada directament en la negociació. És obvi que Portu estava il·lusionat, volia venir al Sevilla i hi havia un acord. Després això no es va produir. La gent que era al nucli de la negociació és qui sap realment què va passar.

Jo tots els bons futbolistes els vull. Va sortir el nom de Portu, però hi hauria molts jugadors que estaria encantat que vinguessin al Sevilla perquè tenen capacitat. I si a sobre els coneixes i saps la implicació que tenen, i això en Portu és inqüestionable, doncs és un valor afegit que sempre t’ajudarà a decidir que vinguin al teu club. Però no és el que vols sinó el que les regles del joc diuen i també els contractes, que hi són per complir-los.

Segur que per a ell va ser una desil·lusió. Per a mi també, sobretot per Portu, perquè m’estimo més que aquesta oportunitat la tingui un jugador que conec i aprecio que no pas un futbolista que no coneixes o que vingui de l’estranger. Tinc molt clar, però, que Portu té una fortalesa mental grandíssima, que és un gran professional i que segur que el Girona ja s’aprofita del seu joc i del seu talent. El tema dels gols és col·lateral i segur que també arribaran. Per a això ja tenen Stuani…

Tinc clar que és un excel·lent golejador i quan se li subministren pilotes a l’àrea és un dels millors rematadors que hi ha. Precisament per això el buscàvem en el Girona i era ideal per al nostre sistema. Un equip que centra molt necessita un bon rematador, i ell està entre els tres millors de la lliga, amb un rendiment ara millor que el que tenia l’any passat. A més, ja té els galons de jugador important, per si hi havia algun dubte. Ell és un referent per al Girona, i quan ens vam plantejar si era un futbolista per al Sevilla, aleshores es van mirar una altra sèrie de paràmetres i variables, com l’amortització dels diners que s’han de pagar. Stuani ja té una edat, tot i que jo tenia clar que donaria un rendiment immediat, com s’està veient. Però amb l’edat que tenia i la clàusula, el Sevilla no es podia permetre aquest luxe perquè no era amortitzable.

És un altre tipus de jugador. Té 27 anys. Sí que fins als 32, que pot ser una mica la seva edat òptima, hi ha terreny perquè es pogués amortitzar el fitxatge. Era un dels jugadors que estaven a l’agenda, no perquè l’hi posés jo, sinó perquè ja l’hi havia posat la secretaria tècnica. Però es va decidir que també hi havia altres jugadors més convenients i més barats…

De tota manera, és fàcil que la premsa relacioni que un entrenador s’emporti futbolistes que ja ha tingut. Però els clubs estan estructurats d’una altra manera i es valoren moltes altres coses, i no és sí o sí el jugador que digui el mister. Jo puc ajudar i donar el meu punt de vista, però al final és el club qui acaba decidint.

Doncs molt bé. No va venir per destruir res del que estava construït. Va ser una aposta intel·ligent posar com a premissa que el que ja hi havia tingués una línia continuista. Eusebio coneix bé el Girona i la lliga, i segur que ha estat un encert i que li anirà molt bé.

El que és clar és que els futbolistes ja tenien aquest sistema assimilat i automatitzat, i no li va ser difícil tornar-hi.

Jo també volia quedar-me, però quan va sorgir aquella possibilitat que jo mateix vaig denominar oferta irrebutjable, doncs va ser el moment de sortir, de buscar oxigen. Per al Girona també pot ser bo un nou tipus d’entrenador i que els futbolistes creixin a partir d’una altra metodologia de joc. I jo, personalment, surto bé d’un lloc on hi tinc molta estima. No hi ha res millor que sortir bé dels llocs.

Jo hauria estat molt bé en el Girona. En cas contrari, ni tan sols hauria donat peu a la renovació. Però en el futbol hi ha vegades que en una hora canvia tot. I una trucada va fer-me replantejar moltes coses. No vaig donar a altres ofertes el valor que vaig donar a la del Girona, però quan em van trucar des de Sevilla i com va ser la trucada, tan directa i que tenien tan clar que volien que l’entrenador fos jo, em va semblar fins i tot malament no dir-los en aquell moment que sí, que ja tenien entrenador.

Sí.

Sí. Però de vegades hi ha uns limits que creus que no has de permetre i el club, uns altres límits que no volen passar perquè creuen que no t’ho mereixes. I això és la negociació. He de reconèixer que el Girona va ser respectuós amb mi. Em van plantejar una oferta que van mantenir durant un temps molt llarg, i jo sempre vaig ser coherent amb ells. I fins que vaig decidir que no seguiria a Montilivi no vaig parlar amb cap altre club. Al final, tant de bo que tots dos n’hàgim sortit beneficiats…

No. Un home pot estar molt enamorat de la seva dona i segur que hi ha moments de discussions. I no van ser tampoc discussions. Cadascú va posar les cartes sobre la taula. Un va exposar el valor dels seus mèrits i l’altre havia de defensar altres circumstàncies. Jo tinc molt clar que havia donat una sèrie de coses al Girona. No era el reconeixement a un any, sinó que també havia posat molt de la meva part perquè se’m reconegués per tot el que havia fet. El Six Dreams ja és més faràndula i segur que hi hauria d’haver hagut una mica més de filtre, de censura. Però tant en Quique com jo sempre hem estat directes i mai hem amagat res. Tampoc és normal que entrin (les càmeres) en una conversa així, però Quique i jo ho vam permetre i no se n’ha de parlar més. Hi estàvem acostumats perquè a Quique el seguien pràcticament 24 hores, però també creia que serien prou respectuosos perquè determinades coses no sortissin, sobretot noms personals que no calia que apareguessin. Però dintre de tot, crec que també va ser un documental bastant ric.

Continuo pensant que el VAR serà bo per al futbol, perquè vol impartit justícia. El que passa és que et resulta tot el contrari quan veus unes imatges que et diuen clarament una cosa, i la decisió que es pren és una altra de diferent. Hi va haver una agressió d’un porter a un jugador [Pau López a Roque Mesa en el derbi], i gent que ho està veient a la càmera són incapaços de dir a l’àrbitre que com a mínim ho torni a mirar. Va ser una jugada que ho hauria pogut canviar tot. A més, era el derbi.