“Al final us avorrireu, d’escoltar el mister dient sempre el mateix.” Aquesta és la primera frase que va pronunciar després de la victòria contra la Ponferradina Pep Lluís Martí, sempre prudent i disposat a fer declaracions ben poc cridaneres i sucoses davant els mitjans. Ahir no era a la sala de premsa de Montilivi, sinó a l’auditori Josep Irla, davant de més d’un centenar de persones. Era una jornada organitzada pel comitè tècnic d’entrenadors i la direcció de l’escola catalana d’entrenadors de la federació, i Martí tenia l’encàrrec de parlar sobre la transició de jugador a entrenador. El tècnic va triar el castellà per fer una ponència lluïda d’una hora i mitja ben bona. Amena, ben estructurada, amb anècdotes i demanant la interacció amb la platea, tot i que això va costar més. Lúcid i bon comunicador, Martí es va deixar anar molt més que a les sales de premsa, on se sol refugiar en tòpics.

“Tothom em parla dels títols, però jo em quedo amb els partits”, resumia sobre la seva àmplia experiència com a jugador, que va tancar el 2015 en un Mallorca-Girona, amb 40 anys, una setmana abans del drama del Lugo a Montilivi. “Afrontava el primer estiu de pensar: i ara què faig?”. Ja s’havia tret els dos primers nivells quan jugava a Tenerife, i va aprovar el tercer en un curs intensiu a Palma. Al novembre, tenia programat un viatge per veure els entrenaments del Sevilla, que es va espatllar per una trucada urgent del Tenerife. “Em truquen i em diuen que ens hem de veure a Madrid per negociar. Negociar, què? Vinc cap aquí!” Ho va veure com una oportunitat única, tot i que ara, des de la fredor, és partidari de reflexionar i valorar més tots els aspectes que envolten una decisió tan rellevant. No tenia ni cos tècnic configurat. “Potser em van trucar unes 100 persones oferint-se’m.” En 20 anys de professional, Martí va tenir un munt d’entrenadors. “Tenia una llibreta on apuntava les coses que m’agradaven dels entrenadors i, al darrere, les que no. “Això no ho faré mai”, pensava. I després, t’adones que alguna en fas.”

Com a entrenador, una de les primeres mesures que pren quan arriba a un vestidor és reunir-se individualment amb cada jugador. “Parlem de tot.” Convivència, disciplina i esforç. “Som persones i ens acomodem. I això no ho podem permetre. 100% als partits? 100% als entrenaments.” I els obliga a anar-hi amb alegria: “Es treballa millor.” Comunicació i interacció: “Vull que entenguin les coses. No que les facin perquè ho dic jo.” I lideratge. “Si els dic que han de tenir energia, intensitat, que han d’estar concentrats, que ho han de donar tot... si jo no ho dono tot, què pensaran?”. Unes imatges de l’energia amb què participa en els entrenaments ho van resumir tot.

El pitjor de ser entrenador? “Les vacances.” “Com a jugador, només havies de seguir unes pautes. Les vacances són de luxe.” I com a entrenador? “Si tens feina, el telèfon no para perquè la direcció esportiva consulta els fitxatges. I si no tens feina, encara ho passes més malament.” I, per acabar, el manual: “L’examen? El partit. El full? El camp. El bolígraf? L’equip. La lletra? La nostra idea. L’assignatura? El rival. Les respostes? Les preses de decisions. I la nota, el resultat.” I els conceptes innegociables: “Agressivitat, línies juntes, intel·ligència, contundència, intensitat, vigilàncies, ajudes, comunicació, ordre, defensar per atacar.” Ell mateix es va preguntar què és ser entrenador: “Podríem estar aquí fins demà. Per mi, és competir, liderar, formar, convèncer, transmetre, il·lusionar, exigir, evolucionar, gestionar, delegar, respectar, creure.”