Partit de perfil baix

Hi ha hagut posades en escena molt millors a Montilivi que la que va signar ahir el Girona. Lluny d’arrencar amb les revolucions al límit buscant un gol perquè el partit fes baixada al més aviat possible, els de Pep Lluís Martí van saltar a la gespa mig relaxats i sense gaire pressa, com si tinguessin clar que la superioritat individual –indiscutible– s’acabaria reflectint tard o d’hora en el marcador.

De fet, va ser així. No havien passat ni 25 minuts que el Girona ja tenia el resultat a favor. I sense necessitat de trepitjar gaire l’àrea rival. Qui millor es va moure ahir en l’habitat de Brazao no va ser Stuani, sinó Brandon Thomas. El mallorquí, que ja hauria pogut marcar l’1-0 amb una xilena que es va perdre arran de pal, no va fallar poc després en una acció molt meritòria: un control orientat amb un gir de 360 graus i una definició impecable amb la dreta. Un golàs que va servir per fer teòricament el més difícil, que era obrir la llauna de l’Albacete.

Li sol passar al Girona que, després d’un gol, afluixa. Ahir no va ser cap excepció, a pesar que el ritme de partit no era precisament alt. El conjunt de Martí es va perdre amb un futbol horitzontal i previsible, amb Calavera, Alcalá, Juanpe i Mojica passant-se la pilota però sense avançar ni un metre. Però quan la pilota arribava a la línia de Granell i Gumbau, passava si fa no fa el mateix. Fer-la arribar als mitjapuntes va costar el que no està escrit. I ahir, ni Borja va tenir el seu millor dia ni tampoc va ser el dia perquè es desbloquegés Gallar, que cada setmana sembla més desorientat en el laberint. Stuani ho va passar malament amb la parella de centrals de l’Albacete, però encara més amb Bikandi Garrido. L’àrbitre semblava tenir alguna cosa personal amb l’uruguaià: el va massacrar a faltes i no n’hi va assenyalar ni una a favor. Això sí, entre l’1-0 de Brandon i el descans no va passar ben res. I això només beneficiava l’Albacete.

Tot es complica

La xerrada de la mitja part no va servir per reactivar el Girona i dir que el camí era anar a buscar el 2-0. Els locals van tornar a sortir amb la reductora i es van complicar la vida solets. Alcalá va intentar fer una passada de memòria a Juanpe i el que va fer va ser una assistència a Manu Fuster, que va posar la directa i va definir de manera brillant amb un xut imparable per a Riesgo.

Tan preocupant com l’1-1, però, va ser la incapacitat que va exhibir el Girona per donar un cop damunt de la taula i accelerar cadascuna de les seves accions. Els canvis de Martí van ser d’home per home, sense cap plus que impliqués un cert risc tàctic. Samu va entrar per l’ofuscat Gallar i Jairo per un gris Borja. I de l’única substitució que va significar un pas endavant (Soriano per Granell), Martí gairebé se’n va oblidar perquè el davanter no va sortir fins al minut 89. Feia ben poc que el Girona havia vist les orelles el llop i havia inclinat el camp per primer cop.

El final, però, no va ser el del dia de l’Osca, tot i els cinc minuts de temps afegit. El Girona va reclamar dues mans –la segona era clara, però els del VAR devien estar sense imatges–, l’Albacete va continuar perdent tot el temps que va voler amb la condescendència de Bikandi Garrido. I el que van perdre Samu (la cinquena groga per protestar) i Oliván (vermella amb el partit acabat), van ser els papers.