Aquest segon confinament l’estic vivint amb molta sorpresa. Mai hauria pensat que això pogués traspassar les fronteres amb la velocitat i la virulència que ho ha fet. Sí que crec que es podia haver evitat en un principi, però el secretisme i l’ocultisme a la Xina ha perjudicat la resta del món, les veus que ho critiquen tenen raó. Veure’ns en aquesta situació a Catalunya, de la manera com som nosaltres, que ens agrada viure i que mostrem passió en tot el que fem, és com tallar les ales a un ocell. Estic convençut que ens en sortirem, ens costarà, però ho farem.

Hi penso habitualment. Tot això em deixa una sensació d’incredulitat, ja que no arribo a ser conscient d’on he vingut, el que he vist i com ho he vist. Quan aquí van arribar les primeres informacions sobre el que passava allà, a la meva família els deia que només explicaven un percentatge molt petit del que realment passava. Fins que no ens ho trobem als morros, no ens ho volem creure. Allà el confinament va ser una clausura absoluta d’entrada i aquí estem anant pel mateix camí.

Et donaven una targeta vàlida per al teu edifici. A sota hi havia policia i l’havies d’ensenyar, però només cada dos dies per anar a comprar aliments durant com a màxim una hora. El confinament el vaig patir a Ulanhot, a quatre hores en avió de Wuhan, però amb restriccions igual d’importants.

La societat xinesa està molt dirigida i la gent té poc marge per maniobrar i poder fer coses. A la Xina va saltar l’alarma entre finals de novembre i principis de desembre, quan es va començar a dir que hi havia una grip fora del comú. Va ser abans de la celebració del nou any xinès, el 25 de gener, quan va esclatar tot.

D’una manera molt curiosa. Estàvem a punt d’agafar les vacances del Cap d’Any xinès. El 23 de gener, amb els nens ja sense escola, vam programar un entrenament al matí, ja a Ulanhot. Va venir un professor juntament amb el traductor al camp, amb els nens fent cursa contínua, i em van dir que com que era una època de molts moviments i desplaçaments de la gent per les vacances i com que hi havia aquesta grip ja podíem parar els entrenaments. M’ho plantejaven per no tenir maldecaps i ho trobava bé, però feia pocs minuts que ens entrenàvem i em van fer parar immediatament la sessió. L’ordre era que tothom marxés cap a casa, i quan em van dir això vaig comprendre que passava alguna cosa molt greu.

Sí. El mercat de Wuhan consta de dues parts, sempre anava a la zona on venien fruita i verdura. Després hi havia la part de la carn exòtica i un parell de vegades m’hi vaig apropar. La pudor que feia t’aturava i era incapaç d’entrar-hi. Hi havia rates, gossos, gats, serps, etc. una bogeria. No hi havia límit per a res i tothom ho trobava normal fins que ha passat això, i en una ciutat d’11 milions d’habitants, al centre de la Xina i en una època de desplaçaments per celebrar l’any nou xinès. S’ha escampat per tot arreu com una maniobra digna del pitjor enemic.

Nama Sport és el representant contractat pel govern de la regió per crear una acadèmia de futbol a través del Ministeri d’Educació. El futbol és assignatura obligatòria a les escoles, anàvem a fer formació als monitors d’educació física de les escoles perquè ensenyessin el futbol i jo n’era el director. Havíem format tretze equips, entrenàvem sota cobert, ja que les temperatures eren extremes, de 20 graus sota zero; les instal·lacions eren correctes i treballàvem tots aquests aspectes.

En un primer moment el confinament no era del tot dur i es podia fer, més o menys, vida normal. Més endavant venia un equip mèdic a casa, et treien una mica de sang i et prenien la temperatura. Després ja ens van dir que no podíem sortir al carrer i que ens portaven el menjar a casa. Era conscient d’on era i del projecte que el govern havia engegat amb nosaltres. N’era el director i no volia fer anar malament ningú, i els vaig dir que jo em quedaria allà fins a que se solucionés aquest episodi, però si em garantien les mateixes condicions de treball i mètodes que teníem abans de la crisi. Els altres entrenadors catalans i espanyols demanaven vols de tornada i no rebien cap penalització i llavors vaig parlar amb el govern i em van dir que m’ho respectarien tot. Des de Barcelona em van avisar; em deien que a la Xina no volien que marxés, però que si arribava el dia que volgués marxar i ells no volien, no em deixarien sortir d’allà. Llavors em vaig espantar.

Va ser una odissea. D’Ulanhot a Pequín, de Pequín a Moscou, de Moscou a Barcelona i de Barcelona a Girona. 42 hores de viatge i amb neguit. Per sort no ho vaig fer sol, ja que vaig tornar amb l’equip de tècnics. Només va quedar atrapat un noi, que va anar a celebrar el Cap d’Any a un poble amb la seva parella xinesa, fins ara, que comencen a haver-hi desplaçaments i a obrir les ciutats.

No, mai. No entrava dins del meu cap. Quan vaig arribar aquí havia de presumir d’haver passat molts controls mèdics per tranquil·litzar la gent i deixar clar que no els encomanaria res. Em pensava que seria anecdòtic amb els primers casos, com ara la grip aviària. A Itàlia tot va créixer i llavors ja vaig veure que no ens salvaríem, i encara menys després de comprovar que aquell cap de setmana la gent marxava de Madrid. No entenc com la primera reacció no va ser confinar les principals capitals, Madrid, i desgraciadament Catalunya. S’havia d’haver fet com a Igualada.

Vaig anar a la Xina a fer d’entrenador, però vaig acabar coordinant i fent de director d’una escola de futbol. Aquest paper em continua perseguint, ja que la meva fita és entrenar però arribant de la Xina quedava la vacant de coordinador a l’Olot i en Sergi Raset em va trucar per oferir-me el lloc. Vaig parlar amb el president, en Joan Agustí, en Manel Fernándéz, en Xavi Marcillo... i em van explicar el projecte. Des del primer moment em van captivar, per la manera de funcionar, pel repte del club, el pla d’acció i em van fer agafar l’entusiasme que requereix el lloc. Estic molt agraït a l’Olot, a en Sergi i a tothom que em dona aquesta oportunitat. Si no era fer d’entrenador, això és el millor que em podia sortir després de tornar.

Ja estàvem en plena planificació de cara al pròxim curs, treballant diferents aspectes, els reforços per cobrir plantilles i dissenyar el pla que volíem per a l’any vinent. Tot i això, ara no estem aturats, ja que mantenim el vincle amb la gent amb què tracto i fem reunions via Skype. El que no vull és que s’apagui la flama, ha de quedar ben viva. Fem fer reptes als jugadors, tenen un pla de treball que els ha dissenyar en Ferran Roca, fem seguiments, publiquem en xarxes els reptes i això als nois els agrada, genera sentit de pertinença al club. Dins de la inactivitat intentem mantenir aquesta flama i el treball.

Primer tenim preocupacions pels tornejos que s’havien de fer per Setmana Santa i que no es faran, com ara el MIC o la Yellow Cup a Vila-real. Les famílies s’havien gastat diners per acompanyar els seus fills, les inscripcions, etc. i la lluita està a poder recuperar-ho tant com es pugui. He estat pensant en tot això però no he trobat una mesura justa per a tothom que no sigui acabar les competicions, un fet poc viable ara mateix. Quan parlem de futbol formatiu parlem d’escoles i el que primer s’ha de fer és obrir les escoles. És inviable que el futbol formatiu passi al davant de l’educació. El més fàcil és suspendre la competició tal com està i començar-la de nou el curs vinent. Que això sigui el més just? Segur que no. S’haurien d’acabar les competicions tal com han quedat? Podria ser una altra alternativa. Sí que els resultats no són el més important, però hi ha clubs de futbol de base que han tingut bones fornades de jugadors, han assolit categories, uns ascensos que tenien ben a prop i això no ho podrien gaudir. Em ve al cap el cas dels equips de lliga estatal juvenil, amb possibilitats de pujar a divisió d’honor, una cosa que potser els passa una vegada a la vida i es queden amb la mel a la boca. En el futbol territorial em ve al cap el Girona B, amb un avantatge de 20 punts respecte al segon, que ha encaixat dos gols en tota la lliga. Què en fem? Fa anys que intenten pujar a tercera, aquest any ho fan bé i són superiors i passa això. No és fàcil, i el primer en què hem de pensar és que es torni a la normalitat. Tant de bo tinguem arguments per discutir què fer amb les competicions, ja que això voldrà dir que superem la crisi. Com deia Valdano, després de parlar i solucionar les coses més importants parlarem de les coses importants entre les menys importants.

No aniré de setciències ni vull tenir veritats absolutes. Les lligues professionals s’han d’acabar. Quan? No ho sé, però s’han d’acabar. Potser a partir del mes d’agost i, si s’ha d’acabar al novembre, empalmar amb la següent. Aquí hi ha interessos econòmics, de televisió, i, filant prim, com que la tornada a la competició serà gradual, tot i ser contrari als partits sense públic, en una situació crítica i de confinament, en què no tenim res a fer i hem d’estar tancats a casa contra la nostra voluntat, donar medicament i l’opi del poble per ajudar la gent no estaria malament.