El parèntesi forçat era una bona excusa per als que no havien fet els deures per prendre’s el retorn com l’oportunitat d’atrapar tot el que els havia faltat. El Girona obria una nova etapa, d’onze jornades, proclamant que era a temps de tot. El primer pas, però, no es va correspondre amb l’ambició manifestada, sinó més aviat amb la discreció que han marcat moltes versions seves d’aquesta temporada tan difícil i irregular, especialment a camp contrari. Els de Pep Lluís Martí van sortir de Gran Canària amb un resultat coherent amb el que es va veure. No hi va haver ni xuts, ni ocasions, ni gairebé aproximacions. Era difícil demanar gols. És la vuitena jornada sense perdre, sí, però els empats –tres de seguits– no són la fórmula òptima per fer tremolar els que et tenen terreny guanyat. I el Girona continua sense espantar els rivals.

No hi ha públic, però falten moltes més coses. Després de tres mesos sense competir, costa trobar un ritme òptim, i el partit a Gran Canària en va ser un bon exemple. El Girona el va començar amb bones intencions, volent la pilota i fent un exercici de possessió, a assegurar la passada, probablement per agafar confiança i sensacions. Però no va passar d’això, de domini estèril. Perquè li va faltar generar desequilibri i perill. És clar que el Las Palmas, que va arribar a l’aturada amb la pitjor dinàmica de tots els equips, tampoc produïa res de bo. I el duel, amb l’afegit de les interrupcions –consultes exagerades al VAR, avisos de l’àrbitre i pauses d’hidratació– es feia dur d’empassar. Imprecisions, centrades enviades a desenes de metres de l’objectiu i pèrdues.

Abans de començar, el maldecap de Pep Lluís Martí es concentrava a la línia de mitjos, sense Granell ni Rivera. El tècnic va rescatar Diamanka, que no havia jugat més des que va quedar assenyalat a Tenerife. D’entre les conjectures que permetia fer tant temps d’inactivitat, hi havia la revàlida que podia significar el retorn per a futbolistes que havien rendit molt per sota de les expectatives. I Diamanka, que no les tenia totes de superar el mercat d’hivern, encara se’n va sortir. El senegalès va arrencar prou bé, buscant l’encert en la passada, i va ser l’autor del segon xut a porteria dels blanc-i-vermells (38’). Un altre candidat a emergir del sot era Àlex Gallar, que tornava al camp on havia celebrat –però amb la samarreta de l’Osca– el seu únic gol de la temporada. El vallesà, però, continua sense trobar-se. Com si se li hagués oblidat tot el que sabia fer. I amb Jairo més vàlid ajudant Mojica que fent mal al davant, el Girona trobava a faltar jugadors que trenquessin, que busquessin la pilota a l’espai, una faceta que dominava com ningú Brandon Thomas, que fa pinta que es trobarà molt a faltar. El Girona va acabar la primera part tranquil al darrere –Pedri només va aparèixer per no connectar bé una rematada– però sense intimidar al davant. No hi podia haver un resultat més just que el 0-0.

El primer de moure peça va ser Pepe Mel, que al descans va substituir la perla, Pedri, i va fer entrar Fede Varela. Va trigar dos minuts a veure’s la primera connexió entre Borja García i Stuani, que va acabar en rematada forçada i allunyada, però que no va ser res més que un miratge, perquè el madrileny no va estar fi i l’uruguaià estava aïlladíssim. De seguida, el porter Josep va estar a punt d’empassar-se un xut de falta des de molt lluny de Gumbau. Pep Lluís Martí va trigar una mica més que Mel, però va renovar els extrems amb l’entrada d’Aday i Valery, que jugava el seu primer partit de la temporada. L’escalenc es va situar a la dreta, davant de Maffeo, però va notar la inactivitat. I a l’hora de la veritat, l’aportació des dels costats no va millorar, entre altres coses perquè els laterals tampoc van tenir recorregut.

Juanpe va tenir una ocasió d’or, gairebé sense voler-ho, en un córner que va acabar rematant d’esperó (60’). El desgast començava a pesar, i Martí va decidir fer debutar també el migcampista del filial Ibrahima, a més de fer entrar Jonatan Soriano per Borja per tenir dos davanters de referència i mirar de trobar, sense èxit, el camí que tant costava de veure. De fet, no hi va haver ni un jugador que hi posés llums, i així es fa difícil guanyar partits.

Per acabar de trencar el ritme, hi va haver una pausa d’hidratació just després de tenir el partit aturat una bona estona per una topada entre el porter Josep i Mantovani. Els minuts van anar passant sense xuts, arribades ni idees. Algun córner, però ni això. Un puntet i gràcies. Perquè el Las Palmas va tenir en el minut 96 tot el que no havia trobat: una falta al lateral de l’àrea. Va acabar en res. Com tot el partit. El futbol ha tornat, però el Girona té molt per fer si vol alimentar l’optimisme i acabar la temporada amb celebració. En el play-off, perquè pensar en la via directa és cada vegada més agosarat.