Vaig començar a jugar a futbol en el Coma Cros de Salt i després vaig començar a voltar per tot Catalunya, des del Girona i l’Olot, passant pel Calella i arribant al Nàstic de Tarragona, on vaig jugar a segona divisió durant tres temporades. Entremig també vaig jugar en la Pontevedra i és quan vaig anar a la selecció espanyola juvenil a disputar uns partits juntament amb en Joaquim Bertran i en Pere Pla. Amb aquest últim també vaig anar preseleccionat amb la selecció sub-23. Després de jugar una altra etapa en el Girona, vaig retirar-me en el Torroella de Montgrí. Quan vaig penjar les botes, d’un bon principi, no em veia entrenant cap equip, però de mica en mica vaig anar entrant en aquest món i vaig arribar a entrenar durant molts anys diferents clubs de la província, entre els quals destaca l’etapa del Vilobí, vaig estar-hi 13 temporades.

Venia de jugar amb tan sols 16 anys en el primer equip del Coma Cros a regional. Després vaig fer el salt directe al primer equip del Girona quan tenia 17 anys. Mai vaig passar per les categories inferiors del club, vaig anar directe al primer equip. El meu primer partit amb la samarreta blanc-i-vermella va ser al camp del Palafrugell. Va ser una època molt important per a mi perquè debutava en un gran club com era el Girona. Vivia pel futbol i el fet de començar a jugar en aquest club va voler dir que havia assolit un objectiu que tenia marcat des de sempre: ser professional.

Les primeres dues temporades que vaig jugar en el club (1967/1968 i 1969/1970) van ser a Vista Alegre. Entrenàvem als matins quatre dies la setmana, jo ho compaginava amb la feina que tenia a la gestoria de la Rambla. A les vuit començava a treballar, a mig matí anava cap a l’estadi a entrenar i a la tarda, després d’anar a dinar a casa, tornava a la feina. Recordo que aquells anys sempre anava a dormir aviat perquè estava rendit.

Tinc molts bons records d’aquelles temporades. L’ambient era molt maco perquè en la plantilla hi havia molts jugadors de casa i això va ajudar molt perquè la gent s’engresqués. L’equip anava molt bé a dins i a fora del camp, amb bones sensacions de joc i amb una entrega molt notable. Jo crec que si hagués fallat alguna cosa d’aquestes no hauríem pogut parlar d’un ambient tan bo. Aquella època la gent tenia molta afició a anar al camp i això ja es veia reflectit en les prèvies a fora de l’estadi. Un dels condicionants era que l’estadi estava situat al bell mig de Girona. El caliu era la seva arma principal.

L’agost de 1970 vam inaugurar el camp. Recordo perfectament el dia de la inauguració, jugàvem contra el Barça, vam jugar força bé i l’ambient era espectacular. Van ser uns dies de joia per al futbol gironí. A la ciutat tothom parlava del nou camp i del partit inaugural. Els trofeus Costa Brava dels primers anys a l’estadi van ser per recordar. Es va notar molt el canvi pel que fa a les instal·lacions, tot era més espaiós i l’ambient que hi havia a Vista Alegre seguia a Montilivi i amb molta més gent.

En un principi que es va fer el camp nou, tothom va veure que era una cosa molt desfasada, molt llunyana, la gent tenia la por que no aniria gent a Montilivi… Però recordo que el primer any s’emplenava cada diumenge i això va suposar que el club tingués un superàvit. Aquesta gent que va tenir la idea de construir un nou estadi per al Girona anava amb una visió més enllà de l’actualitat i pensava en un període d’anys. “Els set magnífics” es van rascar la butxaca per tirar endavant aquest projecte. Això no té preu.

Ara, amb més perspectiva, podem veure la importància de tenir un estadi d’aquestes infraestructures per a un equip de futbol professional. Als nens que jugaven en el Girona, els il·lusionava molt veure el primer equip en una bona categoria, però també somiaven arribar a jugar en un estadi com Montilivi. Al cap d’un temps l’estadi i els terrenys es van acabar venent a l’Ajuntament i ara això ha suposat que hagi quedat petit. Si el Girona encara disposés de tots els terrenys tindria més patrimoni i també més capacitat per fer créixer l’estadi.

Montilivi ha canviat en molts aspectes. Ara té molt més cara i ulls. Abans estava molt bé, teníem banyeres al vestidor i això no es veia gaire. Actualment, entre la categoria en què juga l’equip i les millores constants de les instal·lacions, l’estadi ha agafat una nova dimensió. A on potser té més mancances és a la tribuna, ha quedat molt petita. Abans no teníem un camp annex (que anys més tard es va posar) i el nostre lloc d’entrenament era l’estadi o anar a córrer amunt i avall. Tot i això, el camp es cuidava molt i estava amb molt bones condicions. Ara el nivell és més gran i les condicions de joc també han de ser millors. Es cuiden encara més tots aquests detalls.

No soc soci del Girona, soc aficionat. Vaig al camp quan em deixen els carnets. En el futbol, m’hi haig de sentir directament involucrat o formar part d’un projecte per anar a veure partits. A vegades hi vaig amb el meu net però no tinc una afició tan gran com abans. Soc un aficionat passiu quan vaig a veure partits però en canvi soc actiu quan formo part del joc (entrenador, jugador, delegat...).

El camp és de primera i només cal veure l’ambient que hi ha hagut aquests últims anys a l’estadi. El caliu a Girona és molt bo. Ens hem de treure el barret. L’últim partit de l’any passat la gent va aplaudir i animar fins a l’últim minut. No van treure ni un mocador. Un ambient d’escàndol. Però això ha d’estar acompanyat d’altres coses i la principal és el futbol que es veu. Les expectatives del Girona ara mateix són mirar el més amunt possible i si falla alguna cosa s’ha de fer el possible per revertir-la i mirar endavant. Fa 10 anys que vivim molts alts i baixos esportivament, el Girona hauria d’estar a primera divisió durant molts anys.