Els recordo com a aficionat, d’anar al partit inaugural i viure el canvi de l’escenari tradicional de Vista Alegre per un estadi nou que ens feia somiar. Molt ràpidament ens vam adonar que era sobredimensionat i que l’estructura del camp no es corresponia amb la categoria i la massa social que tenia el club. Vam passar de l’eufòria inaugural a la constatació que el camp no s’omplia mai.

El club tenia moltes dificultats per assumir el manteniment d’aquella estructura tan potent que s’acabava de construir. Era una contradicció constant perquè el club demanava ajudes a l’Ajuntament perquè no podia assumir-ne el manteniment i a la vegada fer una plantilla competitiva. La contradicció també era present a l’Ajuntament, perquè alguns sectors no veien clar que s’aboquessin diners en una estructura que no era pública.

L’oportunitat de la municipalització va arribar quan Romà Cuyàs era el secretari d’estat per a l’Esport, i en una conversa que vam tenir li vaig comentar que havíem de comprar el camp. Vam posar el preu de 40 milions de pessetes, que incloïa el deute dels que havien construït el camp, els Set magnífics, que vivien una hipoteca que anava creixent, i a més s’hi afegien els deutes del Girona amb altres companyies i el mateix president, que era el Jordi Geli. Quan l’Ajuntament va aconseguir la titularitat va fer una redistribució d’aquells diners entre la Caixa de Girona, per saldar el deute dels Set magnífics, i una altra part que se la quedava el club per eixugar la resta de deutes que tenia.

Des del meu punt de vista sí. Per això el club va acceptar aquesta solució, que significava fer net. El problema va ser que era molt difícil generar els ingressos per atendre les demandes d’un club professional. Fins que no van aparèixer inversors i ingressos de televisió, era complicadíssim que el Girona fos econòmicament viable.

A partir d’aquell moment l’Ajuntament era propietari d’una estructura que tenia un valor immobiliari, en termes d’equipament esportiu, que com a mínim servia per respondre de les accions que s’hi poguessin dur a terme. A poc a poc l’Ajuntament, amb molta timidesa i menys del que el club demanava, hi va anar fent inversions. Tot i això vam rebre la lliçó que posar el comptador del Girona a zero amb la compra del camp no era la solució per al club, i és que els deutes tornaven a créixer. No pel manteniment del camp, però el club tornava a necessitar pressupost per a la temporada següent per fer una plantilla competitiva. Durant uns anys la condició d’estadi municipal era necessària però no suficient, fins que, com deia, van aparèixer persones disposades a invertir i apostar fort pel club. Era un peix que es mossegava la cua, fins que es va arribar a 2a A.

Sí. S’hi va afegir aquest factor, per la mobilitat de les estructures del camp, que va obligar durant un temps a dissimular-ho amb la famosa lona i després començar a abordar amb valentia tot el reforçament d’aquella zona. Allò afectava ja la propietat de l’Ajuntament i es donava la paradoxa que havies d’invertir molts diners per deixar les coses com estaven, no per millorar res. Era molt complicat de gestionar, però encara ho era més treure el cap enmig de tot el que representava estar a 2a B. Si el camp del Girona s’hagués emplenat sovint no s’hauria tardat tant a reconstruir aquella grada, però per a això el primer pas era pujar a 2a A.

Ho veig bé. Em semblava imprescindible i em costava d’entendre que es tardés tant a arribar a un acord. Per als actuals propietaris del Girona era imprescindible disposar d’una concessió a llarg termini per poder començar a actuar amb els requeriments de LaLiga per 2a A i 1a.

S’ha millorat molt tot el que és la gespa, s’ha complert amb els requisits de l’enllumenat, i això ja és una millora feta per quedar-se per sempre. S’hi han fet millores molt importants. El tema de les graderies supletòries no el controlo per saber els motius d’aquestes decisions i la situació exacta. Sempre quedarà el dubte que els propietaris han expressat en alguna ocasió de si el que caldria, un dia o altre, és, fos on fos, fer un estadi nou. És una situació que s’han plantejat però que depèn de molts factors, i tampoc cal fer volar coloms. Per exemple aquest any s’ha viscut sense cap problema amb menys aforament que quan s’estava a primera.

Montilivi s’associa i pren tot el seu valor en funció del club. Girona i Montilivi van associats, com passava amb Vista Alegre. És l’oportunitat de viure futbol de proximitat i de màxim nivell.