No tothom pot dir que el divendres 14 d’agost del 1970 va trepitjar la gespa de Montilivi. Es jugava el partit inaugural del nou estadi del Girona i el Barça de Vic Buckingham era l’escollit per enfrontar-se al Girona de Martín Vences, rememorant que també havia estat el Barça qui havia estrenat Vista Alegre 48 anys abans contra la Unió Deportiva Girona, amb Zamora i Samitier al camp i el president Gamper a la llotja. El Barça presentava un equip de gala amb Reina, Rifé, Gallego, Torres, Eladio, Fusté, Rexach, Dueñas, Bustillo, Zabalza i Marcial. Asensi i Juan Carlos estaven lesionats i els gironins Pau Garcia Castany i Narcís Martí Filosia van haver d’esperar a la segona part per estrenar Montilivi. I jo, amb dotze anys, jugador dels infantils del Girona, era allà amb els ídols blaugrana a tocar, entre els quals recordo vivament el contundent central Gallego i Sadurní, el sobri porter blaugrana a qui li anaven fitxant competidors però que sempre acabava jugant.

L’estadi, perquè havíem passat de camp a estadi, feia goig. Ple a vessar. Alguns parlaven de 25.000 espectadors, i és segur que van ser més de divuit mil en aquells temps que les graderies eren per estar-hi dret. No recordo detalls de la inauguració, amb totes les autoritats franquistes ben mudades, però sí recordo el bisbe Jubany, el president del Girona Narcís Codina, el president del Barça Agustí Montal, el president de la federació catalana Pablo Porta i el seleccionador espanyol, el mític Laszy Kubala acompanyat del seu cunyat Fernando Daucik, que l’endemà inauguraria el torneig Costa Brava com a entrenador de l’Espanyol. Poc podia imaginar que anys després un dels seus fills, Iñaki, seria un gran golejador del Girona. El que sí que recordo va ser anar caminant de casa a Montilivi, amb tot de cotxes aparcats a la buida avinguda de terra, des de l’església de Sant Josep fins al camp. Diuen les cròniques que les cues van ser estratosfèriques i que de matinada encara hi havia gent intentant sortir de Montilivi ja que l’estadi es va omplir de gent de totes les comarques.

El Girona va jugar amb Soto, Diego, Sala, Corona, Pla, Carrión, Benet Masferrer, Martí, Solaegui, Hernández i Morchón. També van jugar Moy, Mir, Ripoll, Zamorano i Vivolas. Un equip amb jugadors de casa i uns fitxatges que no van entusiasmar, entre els quals Hernández, un prometedor jugador que havia passat a primera pel Sabadell i després pel Condal i de qui no podíem saber que seria pare d’un dels millors jugadors de la història: Xavi Hernández. Els dos capitans van ser el mític Sidro Sala i Eladio i va xiular Gaspar Pintado, àrbitre de primera i anys després màxim dirigent de l’arbitratge català. El van assistir dos liniers del col·legi gironí, àrbitres de regional ben coneguts de cara però de qui lamento no recordar el cognom. Bustillo, la gran promesa fitxada pel Saragossa i a qui el central del Madrid De Felipe va trinxar el genoll, va marcar els dos primers gols i Josep Maria Fusté, el primer noi de Linyola, va fer el tercer. El gol de l’honor gironí el va fer Vivolas, un migcampista potent i de gran xut. D’aquell equip recordo la sobrietat de Sala, la finor de Pla, que el va portar a primera amb el Granada, el gran Morchón que sempre hi era i, sobretot, les trapelleries de Benet Masferrer, murri sempre dins i fora el camp.

Així va ser que vaig trepitjar la gespa en el partit inaugural de Montilivi. Com a jugador només vaig jugar en aquell llamp de camp en un Girona-Salt juvenil. Però els records del futbol estan lligats a aquell estadi que els dos dies següents de la inauguració es va tornar a omplir amb un Costa Brava que van disputar l’Espanyol, el Borussia Neunkirchen, el València d’Alfredo di Stefano i el San Lorenzo de Almagro, els blaugrana argentins que van guanyar per golejada el torneig a l’equip alemany.

A Montilivi hi hem patit molts. I no només ara. Aquella mateixa temporada 70/71 perdent l’ascens directe amb el Mestalla i la promoció d’ascens a segona contra el Vila-real. I dos anys després, amb Vicenç Sasot a la banqueta, es repetia la decepció contra el Còrdova de Manolín Cuesta. Dos partits viscuts amb passió des de les graderies de gol. Van ser els anys de bon futbol amb molts futbolistes gironins al camp, de la creació de la segona B i de la il·lusió de tornar a segona A, aquella categoria conquerida el 1955 amb Emilio Aldecoa d’entrenador i que només va durar tres anys. Anys de viure el Girona i patir-lo quan va baixar a preferent i va tornar a pujar amb Alfons Muñoz a la banqueta després de guanyar a Granollers. Anys de trepitjar els vestidors com a periodista, patir pels tràngols esportius i socials del president Geli i de Joan Mis, que va haver d’entendre’s amb l’alcalde Nadal per municipalitzar l’estadi a canvi de salvar el club. Recordo aquell any que Mis volia enviar les claus del club per carta certificada a un grup de socis, amb en Banderola al capdavant, que li criticaven la gestió. Els grans anys de la tornada a la banqueta del mític Xavi Agustí, que va fer campió de tercera el Girona i va estar a punt de portar-lo a segona A i no ho va fer perquè algú no va voler tirar d’armilla quan tocava. Anys del Girona, complicats, del descens a primera catalana i que no tenen res a veure amb l’ascens a segona amb Raül Agné a la banqueta i Josep Gusó a la presidència i l’entrada dels actuals propietaris i el somni de la primera divisió. El Girona és el de l’ascens contra el Ceuta, el que va salvar la categoria contra el Múrcia, el de les promocions perdudes amb l’Almeria, l’Osasuna i el Saragossa per pujar a primera i el de l’ascens com a segons que va fer embogir la ciutat. Tot això és el Girona, però per als que tenim una edat cal no oblidar aquell Montilivi mig buit o aquella graderia ensorrada i tapada per una lona, perquè també és història del Girona que ens ha portat, noranta anys després de la fundació, a l’actual club del qual tan orgullosos estem.