No, pràcticament allà no jugava. Bé, ho feia, però al carrer, no en un club. Tot va començar quan vam venir a Granollers, i els records són molt bons. Van ser dos anys i mig molt bonics al Granollers, abans d’anar-me’n al Barça.

El meu pare ja hi vivia feia temps. Jo era al Senegal amb els meus germans i la meva mare, i vam venir cap aquí el 2004.

Jo crec que, al final, aprens molt. T’ensenyen moltes coses bones. No només a nivell futbolístic sinó també humà, els valors que t’inculquen. Aquesta també és una part important en la vida. I en futbol, és clar, en un club com el Barça aprens molt. Surts d’allà, però et quedes les coses bones.

Era un pas complicat,és clar. Quan surts del Barça, normalment tens clubs trucant a la porta. Vaig estar esperant fins a l’última setmana del mercat, no va sortir res interessant i em van proposar anar a Mataró, a divisió d’honor. I per què no? I vaig tenir la sort que les coses em van sortir bé. Crec que vaig marcar gairebé a cada partit, i a meitat de temporada em van venir uns quants clubs, com el Màlaga, el Vila-real i l’Espanyol. I em vaig decidir per l’Espanyol.

Sí, hi vaig fer l’últim any de juvenil, dues temporades al filial i la tercera al primer equip.

Jo volia jugar, i no m’asseguraven els minuts que volia. Vaig decidir continuar la meva aventura a Bèlgica. La meva idea era tornar, però era difícil jugar tenint al davant jugadors com Gerard Moreno i Felipe Caicedo.

Al principi no ho tenia tan clar. Des que vaig arribar a Bèlgica, sempre hi va haver clubs interessats en mi, sobretot de la segona espanyola. Em va voler el Granada, no hi vaig anar i van pujar a primera. Amb el Mallorca, va passar el mateix. El Girona també sempre s’havia interessat per mi. Jo tenia al cap la primera divisió, que a Bèlgica hi era, i no sempre ho valores bé tot. Pensant-ho bé, la segona divisió espanyola, diria que té més nivell que la primera divisió de Bèlgica.

Quan vaig fitxar pel Gant, al principi tot anava bé. Però no m’acabaven de sortir les coses i no van tenir prou paciència per donar-me una segona oportunitat. De seguida em van voler cedir. Vaig anar d’un costat a l’altre, amb la idea de trobar el meu lloc, però no el trobava. Es fa difícil.

No m’ho imaginava. Pensava i confiava que m’aniria bé, però no tan ràpid. Creia que al principi em costaria més, que aniria entrant de mica en mica. Tenia gent bona davant meu. Estic molt content per com m’està anant, per poder ajudar l’equip, i cal seguir així. Crec que encara ho puc fer millor.

En futbol, també s’ha de tenir aquest punt de sort. No dic pas que me n’alegri, només faltaria, però a vegades no saps què hauria passat si ningú s’hagués lesionat. A vegades es necessita aquest punt de sort. Hi ha competència, i crec que això ens fa millors a tots. I en el cas de Stuani, poca cosa cal comentar del seu nivell.

El veig bé. Sabem com d’important és en el club, tant a dins com a fora del camp. Tots els companys estem contents de la seva tornada i jo particularment em vaig sentir molt bé, sobretot en la primera part, jugant al seu costat. Esperem que ens ajudi a créixer, estem segurs que ho farà.

No em caracteritzo per ser un davanter de referència o de fixar centrals. Tinc molta mobilitat, caient a banda, i m’agrada que hi hagi un altre company com Stuani i jo jugant al seu voltant. Així és com em sento més còmode. Però, com sempre dic, allà on em posi el tècnic ho intentaré fer al millor possible.

Recordo el partit contra el Màlaga, per exemple, en què pràcticament no vaig tenir cap ocasió de gol. T’has d’adaptar al que requereix el partit i ja està. El més important és guanyar i treballar pel bé de l’equip. Evidentment que el davanter viu del gol i agraeix que li arribin pilotes, que l’equip generi ocasions de perill, etcètera. Si hi ha dies que no surten prou bé les coses, el que et queda és treballar per a l’equip, que està per damunt de tot.

Moltes vegades diuen que als 26, 27, 28 anys el futbolista viu la seva millor etapa. Aquest any em sento bé físicament i també mentalment, anímicament. Tinc tots els sentits posats al camp i estic molt content. Afronto cada entrenament i cada partit amb ganes de fer les coses bé i espero que tant a l’equip com a mi ens surti una gran temporada.

Ara no penso en res més que en el Girona. Simplement vull fer bé les coses i després es veurà el que passa. El que intento és fer-ho tot de la millor manera. El que sí em faria molta il·lusió seria jugar a primera amb el Girona la temporada vinent.

És un orgull. El primer any que vaig pujar al primer equip de l’Espanyol va ser el moment que més em va voler o insistir el Girona. Recordo que el director esportiu del club, l’Òscar Perarnau, no va voler que marxés. Més tard jo tenia al cap jugar a la primera divisió, en aquest cas a Bèlgica, i era llaminer anar a un equip que cada any juga la prèvia de l’Europa League. Era més jove i llavors era interessant per mi agafar l’experiència i no pas anar a segona. No ho penses amb totes les perspectives.

En Quique Cárcel sempre ha tingut contacte amb el meu agent i amb mi. Al final, aquest estiu va ser l’any en què vam poder fitxar i estic molt content d’haver-ho fet.

A nosaltres els que ens falta és regularitat. Si guanyem un partit, després no hi donem continuïtat i potser perdem o empatem. Si volem ser a la part alta s’ha de mantenir una regularitat, anar a guanyar uns quants partits seguits per poder acostar-nos dels equips que estan a dalt; si no, serà complicat.

A l’Eupen en vaig marcar bastants, però la veritat és que no em poso cap nombre concret. Vull fer-ne al màxim possible per ajudar l’equip.

Sempre m’havia agradat molt Thierry Henry, en la seva etapa a l’Arsenal. El considerava un ídol.